Abans, però, vam parar a esmorzar al Pont de Suert. Sembla que l'etimologia de Suert ve del basc zubi, que vol dir pont, i iri, que vol dir poble. Esmorzem, doncs, al poble del pont. El fondista i la seva ajudanta ens serveixen amb una rara diligència, tot i que el seu acolliment rondinaire no ens ho feia presagiar.

La primera part del camí és una meravella. Travessem el bosc de Conangles, amb els seus gegantins avets, que destaquen com un exèrcit de llances per sobre els arrodonits faigs. Conangles, fins i tot tenint la transitada carretera de la Val tan a prop, és un dels boscos més bonics des nostres Pirineus; caminar sota els seus arbres, envoltats del brancatge espès i humit, ens dóna una certa sensació d'irrealitat, d'estar en un lloc on no hi passa el temps. Anem entre els dos gegants que fan de bressol a la recent nascuda Noguera: a ponent, el pic Fontana de Vielha, recolzat en un dels cims més bonics de la serralada, el pic de la Tallada o Feixant; a llevant, tenim el rost del Tuc Comtessa que careneja fins al Besiberri Nord.

Aviat passem pel lloc anomenat el Santet, límit administratiu de la Val d'Aran. És molt curiosa la llegenda que explica per què acaba aquí la Val. Diuen que, fa molts anys, no es podien posar d'acord els habitants de Vielha i els de Senet pel lloc de la partió dels seus termes. Per aclarir-ho van fer la següent juguesca: sortiria un home de cada poble corrent tot el que pogués, i en el punt que es trobessin hi hauria la divisòria dels dos municipis. El que va sortir de Vielha anava lleuger, sense res per menjar, i per això no va parar de córrer. En canvi el que va sortir de Senet portava una bona berena i, confiat que havia de fer menys desnivell, es va posar a cruspir-se-la a poca estona d'haver sortit. Després de menjar, és clar, li va agafar son i s'ajegué a l'ombra a fer la migdiada. Mentrestant, l'altre corre que correràs va colar el port i ja estava baixant cap a l'Ospitau quan el de Senet es va despertar. Aquest ja no va tenir temps de fer més que unes quantes passes i així, al Santet, quedaren decidits els límits dels termes.

Tan bonic és el camí que no ens n'adonem i ja som al pont que travessa el barranc que baixa de la vall de Besiberri, paraula que vol dir el lloc sota la cinglera -una altra vegada el basc-. Aquest torrent porta les aigües d'un dels llocs més verges dels Pirineus. En el "Viaje al Pirineo de Lérida", Camilo José Cela ens el descriu així: En el valle de Biciberri no habita el hombre, que viven el rebeco y el pájaro, el manso árbol y el agua en libertad, la yerba montesina y la flor silvestre, la náyade de las fuentes i el burlón trasgo que se agazapa, igual que un cienpiés risueño, debajo de las piedras. En el valle de Biciberri no hay una sola casa; el viajero se imagina que el valle está todavía en el primer i glorioso instante de la Creación...

La vall es va obrint i el bosc dóna pas a l'embassament de Baserca, última de les grans obres hidroelèctriques que bastí ENHER en aquest riu. Fins ací anàvem pel sender de gran recorregut (GR) 11. Ara, el GR trenca cap a ponent cap al suau camí que travessa l'atapeïda fageda de la vall de Salenques, puja el llarg tirapits fins als estanys d'Anglos, traspassa després a Valhiverna i continua, travessant muntanyes i valls, fins l'Atlàntic. Nosaltres seguim aigües avall de la Noguera. Una vertiginosa baixada ens duu des de més amunt del nivell de la resclosa fins al seu peu. En quatre passes ja som al pont de Senet on el lleial conductor del "Manel" ens espera per si hi ha algun defalliment.

Quan es va pels camins és aconsellable, gairebé obligatori, fer un segon esmorzar. O, almenys, una parada per refer forces. Per això, quan arribem a Senet, molts companys i companyes fan una visita al bar del poble. Els altres es conformen amb una parada a la font, que l'aigua de la muntanya és prou bona per fer baixar quatre ganyips. A l'altra banda del riu, amagat en un replà de la muntanya com un llobató a l'aguait, hi ha Aneto, el poble que dóna nom al pic més alt del Pirineu.

Al sortir de Senet el camí es torna clarament una cabanera. Estret i encaixonat entre marges de pedra on hi ha prats i conreus, per protegir-los de la fam dels ramats; ample en llocs més feréstecs i, sobretot, quan passa per la llera del riu. Aviat deixem enrere Bono i Estet, situats a la banda de ponent del riu. Dinem en un prat gemat i humit, a l'ombra d'uns salzes seculars. I sense perdre gaire temps tornem'hi, que el camí és llarg. Entre Forcat i Vinyal, creuem la Ribagorçana aprofitant la resclosa de la central elèctrica de Vilaller. Ara anirem sempre per la seva dreta hidrogràfica.

A falta de camí hem d'anar un tros per la mateixa carretera. Ens en separem per pujar a Ginast on, en una pleta, uns pastors esperaven l'arribada d'un ramat del poble que havia passat l'estiuada al lloc d'on veníem nosaltres. Han estat peixent per les dos bandes del túnel, a la vall de Mulleres i al port de Rius. A la tardor, pensen baixar a la finca San Miguel, al terme de Saidí, però aquesta vegada en camions. No ens els trobarem, doncs, caminant per la serra del Cis. Llàstima.

A poc a poc anem deixant l'alta muntanya. Els cims que ens envolten ja no són tan alterosos, les carenes s'han anat tornant més suaus i arrodonides i cada cop es veuen més pobles i conreus. Així, xino-xano, arribem a bona hora a Vilaller i mentre alguns companys i companyes, més ardits i resistents, continuen fins a la cruïlla de la carretera de Castilló de Sos, altres fan temps a la terrassa d'un bar prenent el sol.

Vilaller és el primer poble important que es troba en aquesta banda del Pirineu. Abans de les grans obres hidroelèctriques de la segona meitat del segle passat Vilaller era la capital de la vall de Barravés. Ara, coses del progrés, s'ha quedat enrere desplaçat per l'empenta del Pont de Suert, situat en un lloc molt més estratègic. Tot i això, Vilaller, potser gràcies al turisme, continua tenint un cert aire de petita capital de comarca on es poden deixar relliscar tranquil•lament les hores, tal com ho fa l'aigua del riu.

Pau Salla, setembre de 2003