Des que vaig conèixer el calendari de sortides d'enguany, tenia moltes ganes de fer aquesta excursió: la Serra del Cis! El nom de Cis ve de "cisum", que vol dir tallat; curiosament el Montsec té una etimologia semblant. Segons el nostre company i mestre en excursionisme Manel Cortés, séc vol dir plec o solc i, per extensió, tall. Així, doncs, cis i sec venen a dir el mateix.

El primer cop que vaig pujar a la Serra del Cis, ja fa anys, en ple hivern, amb un fred que tallava, em vaig enamorar d'aquesta muntanya: dels seus amples prats, de les seves comes, dels seus cingles i dels seus graus. Hi he pujat per ponent, pel grau de Beranui; hi he baixat per un poc conegut grau cap a Pardinella. Per llevant, des de Soperuny, hi he pujat per dos graus -i me'n falten per conèixer dos més- Hi he pujat i baixat diverses vegades pel grau de Coll de Vent o grau del Cis o, simplement, el Grau, com l'anomenen els pastors, perquè és el grau més important de tota la cabanera. Desitjava, però, conèixer la part nord de la Serra, la capella de Belarta, desig que avui, per fi, s'ha complert amb escreix.

Bonansa ens rep amb un dia assolellat i un xic fred, som a mil dos-cents cinquanta metres. Deixem el poble ràpidament per agafar l'ampla pista cap al sud, cap al Cis. De primer els revolts del camí ens alleugereixen la pujada. A poc a poc es va redreçant el pendent i hem de fer alguna aturada per agrupar-nos, que la cua s'allarga massa. Aquestes aturades s'aniran repetint tota la caminada d'avui, així arribarem uns més sans que d'altres, però tots estalvis, a Queixigar.

Deixem enrere la cruïlla de la pista que ens portaria directes cap a Sirés i el Pont de Suert i amb una gran llaçada som al peu de la Cucurulla, a mil set-cents sis metres, la primera elevació del Cis. Ara anirem planejant per tota la serra, amb curtes pujades i baixades -els anomenats sifons- fins arribar al costat de la roca Sirera, on comença la baixada cap al Grau.

Aviat es veu, al fons, la gran collarada on hi ha les ruïnes de la capella de Belarta, poca cosa en queda després que fos anorreada a la Guerra Civil. Al seu costat el govern d'Aragó hi ha edificat una cabana de pastors, aixopluc on hi poden dormir aquests, si no amb luxe, almenys amb una certa comoditat. També s'hi han alçat uns grans tancats que, a més de poder-hi fer la tria de ramats, permeten als pastors dormir de nit sense haver de vigilar el bestiar. Poder descansar tota una nit seguida és molt important per als transhumants, ja que se'n poden estar unes quantes caminant per la muntanya sense trobar llocs on tancar els animals. Al peu del Grau, prop del Coll del Vent trobarem una instal•lació semblant. Per això tots els pastors que pugen ramats caminant des de Lleida avui ho fan per aquesta cabanera, ja que és la més còmoda per a ells.

Passem pel Puialto, mil set-cents vuitanta-dos metres, i ens tornem a reagrupar al pilaret de Sant Marc. Ara ja tenim aprop l'Amorriador, mil set-cents noranta-un metres, el punt més alt de la serra. És possible que si busqueu aquest nom als mapes no el trobeu, la toponímia franquista el va batejar com "Amariedo", bestiesa que continua vigent en els mapes oficials.

Amorriar, segons el diccionari, vol dir fer migdiada el bestiar en un lloc ombrat. Més exactament Coromines ho descriu com: "ajupir-se i ajuntar-se el bestiar a l'hora de la calor fent-se ombra uns caps als altres" -per explicar-ho el lingüista omple una pàgina i mitja. Potser n'hi ha prou aquí amb el que s'ha dit- El nom "amorriador" surt sovint a la toponímia, al Montsec hi és. El poble de Merialles, al Conflent, al peu del Canigó, té la mateixa arrel... Amariedo, és clar, no vol dir res, si no és per l'afany d'algun il•luminat de posar-se a batejar muntanyes amb el vist-i-plau dels seus caps.

Ens tornem a reagrupar al pilaret de Tònic. Aquests pilarets són grans fites que podem trobar sempre que les cabaneres passen per llocs molt oberts a les carenes muntanyoses. Han sigut pujats pels mateixos pastors i la seva funció és la de guiar-los en temps de boira. Deixem la pista, que ens portaria a l'Olario, ampla coma on hi ha una altra cabana de pastors amb una fonteta i restes de conreus, i fem l'última pujada d'avui per passar prop de la roca Sirera. Ara tenim una baixada pedregosa i de mal caminar fins arribar al Grau.

Dinem tots plegats -avui sí- abans de baixar, acompanyats del planeig dels voltors (sempre amatents, aquests carronyaires, al defalliment dels excursionistes). Sense poder fer migdiada, per manca de temps, en poca estona baixem el fort pendent del Grau i som al Coll del Vent. Ara ens queden uns vuit quilòmetres de pista fins arribar a Queixigar. Els caminem ràpids; totes i tots tenim ganes d'arribar-hi i d'acabar aquesta llarga excursió. El terreny és pla, amb conreus de cereals. Prop del poble travessem el barranc de la Paül i passem per casa Fornó, antiga parada dels pastors trashumants, abandonada avui com tots els masos d'aquests terrenys.

Arribem a Queixigar poc abans que es pongui el sol. La surrealista toponímia oficial li ha posat Cajigar. Camilo José Cela, de la "Real Academia Española de la Lengua", al seu "Viaje al Pirineo de Lérida" ens diu al respecte de la toponímia de la Ribagorça: Para quienes, como él, son aficionados a estas cuestiones, el viajero arbitra poner aquí - con algunos breves comentarios- la ortografia catalana de los nombres que ofrecen variante. En el texto van citados (los pueblos que caen en tierras de Huesca) por su denominación oficial, aunque el viajero se reserve el derecho de suponer que esta denominación oficial venga a resultar, con frecuencia, disparatada. Son los siguientes: Aguilaniu, que significa nido de águilas; no deja de ser curiosa la metátesis que condujo al falsamente castellanizado Aguinalíu, que nada quiere decir. Arén es traducción al oido, u onomatopeya, de Arenys de Noguera; tal como lo dejaron, ya va listo. En Benavarre, la variante es puramente ortográfica, Calladrons, Casserres, El Güell, Montanui, Nerill y Purroi se convirtieron, tambien de oido, i no del todo afinado, en Caladrones, Caserras (se añadió: del Castillo), Güel, Montanúy, Neril i Purroy (se le añadió: de la Solana). Gavassa con v i doble s, es topónimo que deriva, probablemente, del radical prerromano gab, frecuente en la geografía pirenaica e italiana; con b i una sola s, gabasa es sinónimo de bagasa (Diccionario de la Real Academia Española), y bagasa, con perdón sea dicho, vale por ramera: <Era de pocco seso, façie mucha locura, / Porque lo castigaban no havie nulla cura: / Cuntiol en est comedio muy grant desventura, /Parió una bagassa dél una creatura> ( Gonzalo de Berceo, Milagros de Nuestra Señora). El viajero se permite sospechar que el pueblo perdió con el canbio de ortografía: aún puede, si se lo propone, desandar lo andado, que nunca es tarde si la dicha es buena. A Llasquarre se le descabalgó una l de la ll inicial y se le cambió la q por c. A Lliterà se le quitó el acento y se tradujo por Litera. Lluçà, nombre que viene del latín Lucius, se convirtió en Luzás por la misma razón que Pilçà paró en Pilzán. Les Paüls derivó hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejigos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mismo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenç, se le perdió la memoria -i el respeto- con la forma oficial de Santoréns.

No cal afegir cap comentari a allò que va escriure qui després seria premi Nobel. Encara que aquestes línies estan escrites l'any 1963, en plena dictadura, parlen per si soles. Qualsevol persona que estima de veritat la seva llengua, com és el cas de l'escriptor gallec, estima forçosament les demés. Menysprear i voler fer desaparèixer les altres no és sinó una mostra de barbàrie i d'incultura.

El desig que expressa l'escriptor: "aún puede, si se lo propone, desandar lo andado, que nunca es tarde si la dicha es buena" malauradament no s'ha complert. Avui, als quaranta anys d'aquest llibre, i després de vint-i-cinc de democràcia, se'n guardaran com de cremar-se els ribagorçans, quan van a la capital de província, d'anomenar els seus pobles pel seu nom real. Sempre empraran la denominació oficial per "disparatada" que aquesta sigui. Aquest fet és agreujat per la forta pèrdua d'habitants de la comarca, que cada dia li fa perdre més pes dins l'Aragó.

Arribats a Queixigar el primer que fem és visitar l'acollidora Casa Gironi, on ens refem una mica de la caminada. Abans d'anar-nos-en visitem la bonica església romànica del poble acompanyats del mossèn. L'autocar ens baixa lentament per l'estreta carretera. Una negra nit està caient sobre la Ribagorça.

Pau Salla, novembre de 2003