Torna enrere
DE LA BOCA SUD DEL TUNEL DE VIELHA A VIELHA
Ospitau de Vielha - Pòrt de Vielha - Vielha
Distància
15,8 Km
Desnivell
+844 / -1465
Senyalització
GR
Durada
5h:40m
Dificultat
Mitja (molt fisic)
Document PDF
Track GPS Garmin
Icones d'informació (posar el cursor damunt)
camí d'anada i retorn Primavera Estiu Tardor Hivern Covertura movil Mal temps Dur planell hi ha fonts? bonics paisatges
SI SI SI SI NO NO NO SI SI SI
Per la N-230, avans del tunel a la dreta.
  • L’il-lustre excursionista Juli Soler i Santaló, a principis del segle passat, ens diu d’aquest lloc: Malgrat que topogràficament aquesta comarcada no pertany a la Vall D’Aran, perquè forma part de l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, la vila de Viella ha conservat la propietat d’aquest hospital des de molt antic, com ho proven els privilegis que els monarques d’Aragó-Catalunya, Jaume I, Alfons II i Martí, concediren a dit hospital. El rei Felip II, en 1584, concedí i confirmà als cònsols de Viella tots els privilegis que havien estat concedits pels reis d’Aragó-Catalunya, i posteriorment per Carles V, en favor d’aquest hospital, posat sota l’advocació de Sant Nicolau dels Pontells, amb totes ses terres, muntanyes i pastures.

    Conta Joaquim Santasusagna (1), excursionista i escriptor, que havien arribat uns quants companys a l’hospital esperonats per un fervorós elogi del comte Russell. El gran pireneista francès anomenà verd et ravissant plateau el lloc que ocupen els edificis i assegurà que ací on se croirait en Suisse, près de Zermatt. Que diferent està ara tot aquest entorn, el ravissant plateau!, s’ha convertit en munts de runa, maquinària i deixalles. I per compte d’imaginar-nos pres de Zermatt, hom diria que es troba als suburbis de qualsevol ciutat industrial. Que hi farem? coses del progrés. Sort encara que, alçant la vista, es pot ataüllar tota la majestuositat dels pics que envolten aquest racó privilegiat.

    El també excursionista i geògraf Josep Iglésies, autor de diverses guies conjuntament amb Joaquim Santasusagna, ens conta una història esgarrifosa que li va succeir a en Juli Soler en travessar el port (2) Un minyó de la vall de Boí que treballava a França tornà per casar-se amb una noia del seu poble. El 16 de novembre de 1902 es trobaven a l’hospital de Viella per passar el port i poder tornar al país veí. Però una nevada i un fort temporal impedien el trànsit. Els hostalers tractaren de fer desistir els nuvis de passar el port amb aquell temps (...) Aleshores un jove aragonès corpulent i envalentonat, perorà que la muntanya no li feia por i amb les seves fatxenderies engrescà el matrimoni a seguir-lo. Sortiren el dia 19 a les vuit del matí de l’hospital amb un temps molt insegur. No feia un parell d’hores que eren fora, quan l’aragonès tornà a l'hostatge, fent saber que davant del temporal que feia al port, havia decidit tornar endarrera, mentre el jove matrimoni s’havia entossudit en prosseguir (...) El 23 de Maig sortí una expedició exploradora i després de llargues recerques al planell de Toro, s’adonaren d’un bony que feia la neu. Hi escarvaren i allí trobaren la jove casadeta, asseguda i tota arrupida, amb unes angèliques faccions, perfectament conservades per la gèlida mortalla (...) Aquell mateix estiu Juli Soler i el seu guia trobaren les restes del marit: Allí estès, sobre una llarga congesta de neu, travessat al fons de la canal, hi havia les despulles del nuvi dissortat. Les seves cames eren encara cobertes per les calces, però el bust sols era una carcanada escurada per les aus de presa (...) Juli Soler es va estremir. Tornà a mirar entorn. l’aire quiet i el nudisme de la gran solitud va impressionar-lo. Tot el que el voltava es mostrava indiferent a la desgràcia que allí havia esdevingut. Va tornar a aclofar l’esguard vers les tristes deixalles humanes i durant uns instants pensà que els seus ossos podien ésser destinats a trobar-se en una situació semblant. En el curs de qualsevol excursió podia ésser víctima d’una relliscada fatal i trobar-se estrellat al fons d’un precipici...

    Quan es va obrir el túnel, el 1948, L’hospital va perdre la seva funció i va quedar en total abandó a l’abast de qualsevol brètol que hi passes. Fa uns anys es va rehabilitar com a refugi de muntanya i, per la seva situació arran de la carretera, també com a parador per als viatgers motoritzats.

    Passem, a poc a poc, per un lloc tant petit però que guarda tanta història i tantes històries. Damunt mateix de l’Hospitau s’apletiua un ramat que puja de Castelldans a passar l’estiu en aquests prats, o, potser hem de dir, que baixa a Castelldans a passa l’hivern. Rostos amunt el cordill de caminants es va allargant. Aviat, els darrers perden de vista els que passen davant. Ha de ser així, no hi ha mai una sola excursió, n’hi ha tantes com excursionistes hi participen, i cadascú ha d’anar al seu ritme, fer la seva, de caminada.

    A les Marrades de la Gerbosa comencem a veure restes militars, dos refugis entafonats a la roca i, més amunt, un búnquer en molt bon estat. Enrere, al fons, hem deixat la vall de Mulleres tancada, a ponent, pel pic del mateix nom. Al sud, l’altiu pic de la Tallada, un dels més bonics i menys visitats dels Pirineus, el motiu d’ésser tant poc visitat és que li manquen uns metres per arribar als tres mil. A l’ampla collada del port vell o és pòrt deth Hòro hi bufa tant el vent que els voltors que vénen de la Val gairebé no el poden creuar, un, fins i tot, ha de posar peu a terra i travessar-lo caminant. Ara podem veure l’Aneto, el gegant de la serralada i, a ponent, l’esquerpa Forcanada i tants i tants altres pics coneguts o desconeguts. Al cap del pla s’obre el tallat que baixa cap a la vall del riu Nere. Aquest seria el camí natural per anar a Vielha, el fort pendent, però, va fer aconsellable cercar el camí del port nou, més elevat i més llunyà, això si molt més fàcil de travessar per les cavalleries.

    Massa cops hem sentit o hem llegit en plànols i altres llocs, la paraula Toro aplicada al port (port de Toro), al pic (Cap de Toro), a la mina o a l’estany de Toro. Tots situats en aqueixes contrades. La toponímia de la Val d’Aran no té res a veure amb aquest símbol espanyol o, si voleu, d’una marca de conyac, escampat per les carreteres ibèriques. La paraula correcta és hòro, que en aranés vol dir forat. En efecte, aquests llocs, per la seva particular geologia, n’estan plens de forats, i a aquests es refereix la paraula hòro.

    Deixem, doncs, és pòrt deth Hòro enrere i comencem el llarg flanqueig que ens portarà al port nou o port e Vielha. Als primers d’arribar-hi encara els sobren forces per pujar al Tuc del Port de Vielha, o Sarraera, mentre els altres es van reagrupant arrecerats del vent que bufa a les alçades. Ara hem de baixar els forts i pedregosos pendents de la canal del Port. Degut a la manca de pluja d’aquest estiu, el barranc baixa sec, per tant no hi ha més remei que oblidar la set i seguir camí avall. A ponent, tanca el barranc el tallat de la serra d’Hurno, a llevant, podem veure el Tuc des Hennes ( Fembres) i el Tuc de Sarraera.

    El barranc es va obrint, el camí deixa el tàlveg i, per una estona, caminem per dalt d’un contrafort herbós. Allà baix veiem el rodó estanyol de la Font Freda. Comencem a trobar pi negre i, aviat, avets. Passem per la creueta, ja citada per en Juli Soler en la ressenya de la seva excursió, i aviat trobem la cabana refugi del Pontet, on dinem envoltats d’un magnífic bosc d’aquests gegantins arbres. La resta és fàcil, anem seguint una pista que ens porta fins a la boca nord del túnel, on donem per acabada la caminada d’avui i el cicle d’excursions d’enguany que, si hem de dir la veritat, ha estat de Pontaut a la Saira.

    Pau Salla, setembre de 2004

    (1) Joaquim Santasusagna: Les Serres Encantades, (1936) p 120 Ed Selecta
    (2) (2) Josep Iglésies: Juli Soler i Santaló, p 50 i s. Ed Dalmau.

  • DESCRIPCIÓ: Aquesta ruta, que s'inicia a l'antic hospital de Vielha a l'entrada de la boca sud del túnel, mostrarà al senderista algun dels paisatges aranesos més desconeguts; en el recorregut, es poden contemplar boscos d'avets, roure i faig, a més, es pot gaudir d'unes vistes excepcionals des del Pòrt de Vielha i descobrir el perquè del nom de la ruta. L'aigua que brolla de les muntanyes ens acompanyarà durant una gran part d´aquest itinerari. És recomanable fer aquest recorregut amb dos cotxes, un es quedarà a la boca sud i l'altre al final del itinerari.

    Km 00,000: Punt de confluència amb el GR11, que en direcció sud continua cap a la vall de Salenques, i cap a l'est puja cap al refugi de la Restanca. Es va per un camí en direcció oest.
  • Km 00,300 Refugi Ospitau de Vielha, Ermita de Sta. Quitèria: Es gira a la dreta per una pista que puja de la carretera N-230.
  • Km 00,650: Es deixa una pista a la dreta que va a la vall de Conangles, i es va pujant suaument en direcció nord-est.
  • Km 01,160: Arribat a aquest punt es deixa la pista que s'endinsa cap a la vall de Molières, i s'ha de girar a la dreta per un camí que inicia una forta pujada tot fent ziga-zagues pel fons d´un barranc.
  • Km 01,410: El torrent es deixa a la dreta i es continua pujant per l´esquerra, cap al Plan dera Espòna.
  • Km 02,570: Es creua el barranc i es segueix cap a uns arbres.
  • Km 03,370: En aquest punt s'acaba la forta pujada, l'alçada és de 2.200 metres. Es continua remuntant per la prada en direcció al coll que es veu en front, és el Pòrt Vielh deth Hòro; en el penya-segat de la dreta es poden apreciar unes cavitats com boques de túnel o mines. A dalt de tot queda el Pòrt de Vielha que encara no es veu.
  • Km 04,450: El camí gira a la dreta sense arribar al Pòrt de Vielha i s´enfila per la vessant sud de la Sèrra Horno. Aquesta zona s´anomena els Marrècs de Gerbosa.
  • Km 04,950: Aquest tram de camí encara conserva l'empedrat de quan era usat per traginers; si es mira el panorama que es té a l´esquerra es podrà apreciar una magnífica vista del Malh des Pois o Forcanada, enfront, el Tuc de Molières, a l´esquerra, i els pics d´Aneto i Maladeta, al fons.
  • Km 05,710 Pòrt de Vielha (2.442m): A la dreta es troba el tuc deth Pòrt i a l´esquerra el tuc de Montanèro. S'inicia la forta de davallada pel vessant nord tot fent un seguit de ziga-zagues per la tartera. Al davant, a la dreta, es veu el tuc de Sarrahèra i el tuc des Hemnes, i més a prop la tuca Blanca d'Hònt Hereda.
  • Km 07,750: Es deixa el fons del barranc i es planeja a l'esquerra.
  • Km 08,060: A la dreta queda un monòlit. A un nivell més baix i a la dreta es veu Hònt Hereda. En front, al fons de la vall, es poden veure les poblacions de Vielha, Casau, Gausac, Vilac, Mont i Montcorbau. Es deixa la canal del Pòrt de Vielha i es gira a l´esquerra per trams de camí excavat a la pedra. El baixa per sobre de la morrena glacial formada per la trajectòria en paral.lel de les antigues glaceres de Montanèro i de Hònt Hereda.
  • Km 09,230: Si es mira al darrere, a la dreta del camí, es poden veure, a un nivell més alt, les espectaculars parets de la tuca Blanca, del tuc des Hemnes i de la Pala Sarrahèra. El camí es decanta cap a la dreta.
  • Km 09,670: En aquest punt, a la dreta del camí es troba una roca amb una creu de ferro vermella. Tot seguit es creua a gual el torrent de Hònt Hereda i es continua davallant per la seva riba dreta.
  • Km 10,200: Es deixa a la dreta la Cabana deth Pontet i es pren la pista que voreja el bosc.
  • Km 10,700: Arribat a aquest punt, es deixa el camí a la dreta i als pocs metres una pista a l'esquerra; es continua recte tot davallant.
  • Km 10,880: Es continua davallant deixant una pista a l'esquerra.
  • Km 10,990: Es deixa una pista a l´esquerra i uns metres més avall un camí a la dreta i una pista a l'esquerra; es continua recte tot baixant.
  • Km 11,090: S'ha de travessar una pista que cap a l'esquerra porta a la boca nord del túnel i a la dreta, a la Tuca i a Betren; i es continua davallant fort pel mateix camí, fent ziga-zagues entre el bosc i els antics camps de conreu. Cap al final del camí es pot prendre com a referència una conducció elèctrica.
  • Km 11,910: La central Hidràulica del Túnel de Vielha queda a la dreta. Just davant de la central, es pren una pista en direcció nord.
  • Km 12,030: Es deixa un camí a l'esquerra i es passa un pont sobre el riu Sarrahèra.
  • Km 12,310: A l'esquerra es deixa una pista asfaltada, que si es segueix, després de creuar el pont sobre el riu Nere, es va a parar a la carretera N-230. A partir d´aquest punt es porta sempre a l´esquerra el riu Nere i es va per una pista que ja no es deixarà fins a Vielha i que davalla més suau; a la vora de la pista es deixen diverses cases i bordes.
  • Km 13,310: Es deixen dues pistes a l'esquerra, es crea a gual el torrent del barranc de Sant Estève i es deixa una altra pista a l'esquerra.
  • Km 14,690: A la dreta es deixa un camí que puja fort. Punt de confluència amb la variant GR-211, camí que porta cap a Arties i Gessa. Les dues variants continuen juntes en sentit descendent, direcció nord. Es deixa una pista que puja a la dreta i a l'esquerra un dic que travessa el riu; més endavent, a l´altre costat del riu, es veu l´antiga edificació de la Fabrica dera Lan, actualment recuperada com a mostra del patrimoni industrial de la Vall.
  • Km 15,160: Es travessa el riu per mitjà d´un pont i es continua a la dreta pel carrer Major. Una mica més endavant, es passa per davant de la casa Rodès (any 1608) i poc després a l'esquerra, es deixa la Tor deth Generau Martinhon, que acull el Musèu Etnològic de la Vall d´Aran.
  • Km 15,460: La variant GR-211-1 va cap a l'esquerra per l'avinguda Castièro; a la dreta el pont del riu Nere. Es creua la plaça i es continua pel Passeig dera Llibertat. A la fí del passeig es pren el carrer Camin Reiau.
  • Km 15,790: El final de la ruta és el Pont Vell. Punt de confluència amb el GR-211 que per l'Est va cap a Arties i Unha i pel nord-est continua cap a Vilac.

Informació facilitada per: Torisme dera Val d'Aran

 

 



on dormir
  • Refugi Hospital de Viella +34 973697052 / +34 619977264
on menjar
enllaços de interes

 

anterior
següent
Envia correu a l´autor