-
L’il-lustre excursionista Juli Soler i Santaló,
a principis del segle passat, ens diu d’aquest
lloc: Malgrat que topogràficament aquesta comarcada
no pertany a la Vall D’Aran, perquè forma
part de l’alta conca de la Noguera Ribagorçana,
la vila de Viella ha conservat la propietat d’aquest
hospital des de molt antic, com ho proven els privilegis
que els monarques d’Aragó-Catalunya, Jaume
I, Alfons II i Martí, concediren a dit hospital.
El rei Felip II, en 1584, concedí i confirmà als
cònsols de Viella tots els privilegis que havien
estat concedits pels reis d’Aragó-Catalunya,
i posteriorment per Carles V, en favor d’aquest
hospital, posat sota l’advocació de Sant
Nicolau dels Pontells, amb totes ses terres, muntanyes
i pastures.
Conta Joaquim Santasusagna (1),
excursionista i escriptor, que havien
arribat uns quants companys a l’hospital
esperonats per un fervorós
elogi del comte Russell. El gran
pireneista francès anomenà verd
et ravissant plateau el lloc que
ocupen els edificis i assegurà que
ací on se croirait en Suisse,
près de Zermatt. Que diferent
està ara tot aquest entorn,
el ravissant plateau!, s’ha
convertit en munts de runa, maquinària
i deixalles. I per compte d’imaginar-nos
pres de Zermatt, hom diria que es
troba als suburbis de qualsevol ciutat
industrial. Que hi farem? coses del
progrés. Sort encara que,
alçant la vista, es pot ataüllar
tota la majestuositat dels pics que
envolten aquest racó privilegiat.
El també excursionista i geògraf Josep Iglésies,
autor de diverses guies conjuntament amb Joaquim Santasusagna,
ens conta una història esgarrifosa que li va succeir
a en Juli Soler en travessar el port (2) Un minyó de
la vall de Boí que treballava a França tornà per
casar-se amb una noia del seu poble. El 16 de novembre
de 1902 es trobaven a l’hospital de Viella per passar
el port i poder tornar al país veí. Però una
nevada i un fort temporal impedien el trànsit. Els
hostalers tractaren de fer desistir els nuvis de passar
el port amb aquell temps (...) Aleshores un jove aragonès
corpulent i envalentonat, perorà que la muntanya
no li feia por i amb les seves fatxenderies engrescà el
matrimoni a seguir-lo. Sortiren el dia 19 a les vuit del
matí de l’hospital amb un temps molt insegur.
No feia un parell d’hores que eren fora, quan l’aragonès
tornà a l'hostatge, fent saber que davant del temporal
que feia al port, havia decidit tornar endarrera, mentre
el jove matrimoni s’havia entossudit en prosseguir
(...) El 23 de Maig sortí una expedició exploradora
i després de llargues recerques al planell de Toro,
s’adonaren d’un bony que feia la neu. Hi escarvaren
i allí trobaren la jove casadeta, asseguda i tota
arrupida, amb unes angèliques faccions, perfectament
conservades per la gèlida mortalla (...) Aquell
mateix estiu Juli Soler i el seu guia trobaren les restes
del marit: Allí estès, sobre una llarga congesta
de neu, travessat al fons de la canal, hi havia les despulles
del nuvi dissortat. Les seves cames eren encara cobertes
per les calces, però el bust sols era una carcanada
escurada per les aus de presa (...) Juli Soler es va estremir.
Tornà a mirar entorn. l’aire quiet i el nudisme
de la gran solitud va impressionar-lo. Tot el que el voltava
es mostrava indiferent a la desgràcia que allí havia
esdevingut. Va tornar a aclofar l’esguard vers les
tristes deixalles humanes i durant uns instants pensà que
els seus ossos podien ésser destinats a trobar-se
en una situació semblant. En el curs de qualsevol
excursió podia ésser víctima d’una
relliscada fatal i trobar-se estrellat al fons d’un
precipici...
Quan es va obrir el túnel, el 1948, L’hospital
va perdre la seva funció i va quedar en total abandó a
l’abast de qualsevol brètol que hi passes.
Fa uns anys es va rehabilitar com a refugi de muntanya
i, per la seva situació arran de la carretera, també com
a parador per als viatgers motoritzats.
Passem, a poc a poc, per un lloc
tant petit però que guarda
tanta història i tantes històries.
Damunt mateix de l’Hospitau
s’apletiua un ramat que puja
de Castelldans a passar l’estiu
en aquests prats, o, potser hem de
dir, que baixa a Castelldans a passa
l’hivern. Rostos amunt el cordill
de caminants es va allargant. Aviat,
els darrers perden de vista els que
passen davant. Ha de ser així,
no hi ha mai una sola excursió,
n’hi ha tantes com excursionistes
hi participen, i cadascú ha
d’anar al seu ritme, fer la
seva, de caminada.
A les Marrades de la Gerbosa comencem
a veure restes militars, dos refugis
entafonats a la roca i, més
amunt, un búnquer en molt
bon estat. Enrere, al fons, hem deixat
la vall de Mulleres tancada, a ponent,
pel pic del mateix nom. Al sud, l’altiu
pic de la Tallada, un dels més
bonics i menys visitats dels Pirineus,
el motiu d’ésser tant
poc visitat és que li manquen
uns metres per arribar als tres mil.
A l’ampla collada del port
vell o és pòrt deth
Hòro hi bufa tant el vent
que els voltors que vénen
de la Val gairebé no el poden
creuar, un, fins i tot, ha de posar
peu a terra i travessar-lo caminant.
Ara podem veure l’Aneto, el
gegant de la serralada i, a ponent,
l’esquerpa Forcanada i tants
i tants altres pics coneguts o desconeguts.
Al cap del pla s’obre el tallat
que baixa cap a la vall del riu Nere.
Aquest seria el camí natural
per anar a Vielha, el fort pendent,
però, va fer aconsellable
cercar el camí del port nou,
més elevat i més llunyà,
això si molt més fàcil
de travessar per les cavalleries.
Massa cops hem sentit o hem llegit
en plànols i altres llocs,
la paraula Toro aplicada al port
(port de Toro), al pic (Cap de Toro),
a la mina o a l’estany de Toro.
Tots situats en aqueixes contrades.
La toponímia de la Val d’Aran
no té res a veure amb aquest
símbol espanyol o, si voleu,
d’una marca de conyac, escampat
per les carreteres ibèriques.
La paraula correcta és hòro,
que en aranés vol dir forat.
En efecte, aquests llocs, per la
seva particular geologia, n’estan
plens de forats, i a aquests es refereix
la paraula hòro.
Deixem, doncs, és pòrt
deth Hòro enrere i comencem
el llarg flanqueig que ens portarà al
port nou o port e Vielha. Als primers
d’arribar-hi encara els sobren
forces per pujar al Tuc del Port
de Vielha, o Sarraera, mentre els
altres es van reagrupant arrecerats
del vent que bufa a les alçades.
Ara hem de baixar els forts i pedregosos
pendents de la canal del Port. Degut
a la manca de pluja d’aquest
estiu, el barranc baixa sec, per
tant no hi ha més remei que
oblidar la set i seguir camí avall.
A ponent, tanca el barranc el tallat
de la serra d’Hurno, a llevant,
podem veure el Tuc des Hennes ( Fembres)
i el Tuc de Sarraera.
El barranc es va obrint, el camí deixa
el tàlveg i, per una estona,
caminem per dalt d’un contrafort
herbós. Allà baix veiem
el rodó estanyol de la Font
Freda. Comencem a trobar pi negre
i, aviat, avets. Passem per la creueta,
ja citada per en Juli Soler en la
ressenya de la seva excursió,
i aviat trobem la cabana refugi del
Pontet, on dinem envoltats d’un
magnífic bosc d’aquests
gegantins arbres. La resta és
fàcil, anem seguint una pista
que ens porta fins a la boca nord
del túnel, on donem per acabada
la caminada d’avui i el cicle
d’excursions d’enguany
que, si hem de dir la veritat, ha
estat de Pontaut a la Saira.
Pau Salla, setembre de 2004
(1) Joaquim Santasusagna: Les Serres
Encantades, (1936) p 120 Ed Selecta
(2) (2) Josep Iglésies: Juli Soler i Santaló,
p 50 i s. Ed Dalmau.
|
-
DESCRIPCIÓ:
Aquesta ruta, que s'inicia a l'antic hospital de Vielha
a l'entrada de la boca sud del túnel, mostrarà al
senderista algun dels paisatges aranesos més desconeguts;
en el recorregut, es poden contemplar boscos d'avets,
roure i faig, a més, es pot gaudir d'unes vistes
excepcionals des del Pòrt de Vielha i descobrir
el perquè del nom de la ruta. L'aigua que brolla
de les muntanyes ens acompanyarà durant una gran
part d´aquest itinerari. És recomanable
fer aquest recorregut amb dos cotxes, un es quedarà a
la boca sud i l'altre al final del itinerari.
Km 00,000: Punt
de confluència amb el GR11, que
en direcció sud continua cap
a la vall de Salenques, i cap a l'est
puja cap al refugi de la Restanca.
Es va per un camí en direcció oest.
-
Km 00,300 Refugi Ospitau
de Vielha, Ermita de Sta. Quitèria: Es gira
a la dreta per una pista que puja de la carretera N-230.
-
Km 00,650: Es deixa
una pista a la dreta que va a la vall de Conangles,
i es va pujant suaument en direcció nord-est.
-
Km 01,160: Arribat
a aquest punt es deixa la pista que s'endinsa cap a
la vall de Molières,
i s'ha de girar a la dreta per un camí que inicia
una forta pujada tot fent ziga-zagues pel fons d´un
barranc.
-
Km 01,410: El torrent
es deixa a la dreta i es continua pujant per l´esquerra, cap
al Plan dera Espòna.
-
Km 02,570: Es creua el barranc i es
segueix cap a uns arbres.
-
Km 03,370: En aquest
punt s'acaba la forta pujada, l'alçada és de 2.200 metres.
Es continua remuntant per la prada en direcció al
coll que es veu en front, és el Pòrt Vielh
deth Hòro; en el penya-segat de la dreta es poden
apreciar unes cavitats com boques de túnel o mines.
A dalt de tot queda el Pòrt de Vielha que encara
no es veu.
-
Km 04,450: El camí gira a la
dreta sense arribar al Pòrt de Vielha i s´enfila
per la vessant sud de la Sèrra Horno. Aquesta
zona s´anomena els Marrècs de Gerbosa.
-
Km 04,950: Aquest
tram de camí encara
conserva l'empedrat de quan era usat per traginers; si
es mira el panorama que es té a l´esquerra
es podrà apreciar una magnífica vista del
Malh des Pois o Forcanada, enfront, el Tuc de Molières,
a l´esquerra, i els pics d´Aneto i Maladeta,
al fons.
-
Km 05,710 Pòrt
de Vielha (2.442m):
A la dreta es troba el tuc deth Pòrt i a l´esquerra
el tuc de Montanèro. S'inicia la forta de davallada
pel vessant nord tot fent un seguit de ziga-zagues per
la tartera. Al davant, a la dreta, es veu el tuc de Sarrahèra
i el tuc des Hemnes, i més a prop la tuca Blanca
d'Hònt Hereda.
-
Km 07,750: Es deixa el fons del barranc
i es planeja a l'esquerra.
-
Km 08,060: A la dreta
queda un monòlit.
A un nivell més baix i a la dreta es veu Hònt
Hereda. En front, al fons de la vall, es poden veure
les poblacions de Vielha, Casau, Gausac, Vilac, Mont
i Montcorbau. Es deixa la canal del Pòrt de Vielha
i es gira a l´esquerra per trams de camí excavat
a la pedra. El baixa per sobre de la morrena glacial
formada per la trajectòria en paral.lel de les
antigues glaceres de Montanèro i de Hònt
Hereda.
-
Km 09,230: Si es mira
al darrere, a la dreta del camí, es poden veure, a un nivell
més alt, les espectaculars parets de la tuca Blanca,
del tuc des Hemnes i de la Pala Sarrahèra. El
camí es decanta cap a la dreta.
-
Km 09,670: En aquest
punt, a la dreta del camí es troba una roca amb una creu de ferro
vermella. Tot seguit es creua a gual el torrent de Hònt
Hereda i es continua davallant per la seva riba dreta.
-
Km 10,200: Es deixa a la dreta la
Cabana deth Pontet i es pren la pista que voreja el bosc.
-
Km 10,700: Arribat
a aquest punt, es deixa el camí a la dreta i
als pocs metres una pista a l'esquerra; es continua
recte tot davallant.
-
Km 10,880: Es continua davallant deixant
una pista a l'esquerra.
-
Km 10,990: Es deixa
una pista a l´esquerra
i uns metres més avall un camí a la dreta
i una pista a l'esquerra; es continua recte tot baixant.
-
Km 11,090: S'ha de
travessar una pista que cap a l'esquerra porta a la
boca nord del túnel
i a la dreta, a la Tuca i a Betren; i es continua davallant
fort pel mateix camí, fent ziga-zagues entre el
bosc i els antics camps de conreu. Cap al final del camí es
pot prendre com a referència una conducció elèctrica.
-
Km 11,910: La central
Hidràulica
del Túnel de Vielha queda a la dreta. Just davant
de la central, es pren una pista en direcció nord.
-
Km 12,030: Es deixa
un camí a
l'esquerra i es passa un pont sobre el riu Sarrahèra.
-
Km 12,310: A l'esquerra
es deixa una pista asfaltada, que si es segueix, després de
creuar el pont sobre el riu Nere, es va a parar a la
carretera N-230. A partir d´aquest punt es porta
sempre a l´esquerra el riu Nere i es va per una
pista que ja no es deixarà fins a Vielha i que
davalla més suau; a la vora de la pista es deixen
diverses cases i bordes.
-
Km 13,310: Es deixen
dues pistes a l'esquerra, es crea a gual el torrent
del barranc de Sant Estève i es deixa una altra
pista a l'esquerra.
-
Km 14,690: A la dreta
es deixa un camí que puja fort. Punt de confluència
amb la variant GR-211, camí que porta cap a Arties
i Gessa. Les dues variants continuen juntes en sentit
descendent, direcció nord. Es deixa una pista
que puja a la dreta i a l'esquerra un dic que travessa
el riu; més endavent, a l´altre costat del
riu, es veu l´antiga edificació de la
Fabrica dera Lan, actualment recuperada com a mostra
del patrimoni industrial de la Vall.
-
Km 15,160: Es travessa
el riu per mitjà d´un pont i es continua a la dreta
pel carrer Major. Una mica més endavant, es passa
per davant de la casa Rodès (any 1608) i poc després
a l'esquerra, es deixa la Tor deth Generau Martinhon,
que acull el Musèu Etnològic de la Vall
d´Aran.
-
Km 15,460: La variant
GR-211-1 va cap a l'esquerra per l'avinguda Castièro; a la
dreta el pont del riu Nere. Es creua la plaça
i es continua pel Passeig dera Llibertat. A la fí del
passeig es pren el carrer Camin Reiau.
-
Km 15,790: El final
de la ruta és
el Pont Vell. Punt de confluència amb el GR-211
que per l'Est va cap a Arties i Unha i pel nord-est
continua cap a Vilac.
Informació facilitada per: Torisme dera
Val d'Aran
|
