Amb prou feines el conductor pot fer la maniobra per girar i deixar-nos a la cruïlla de Pontaut. Aquí començarem a seguir l'antic Camin Reiau, que puja de França, fins a Vielha. Des de l'inici de l'excursió tenim l'amenaça de pluja damunt nostre, els núvols compactes i foscos no són bon presagi per a els que anem a peu pels camins. Dalt de les muntanyes deixem Bausen, a ponent, i a llevant Canejan, el poble que té tantes corbes a la carretera com pobles hi ha a la Val.

Aviat se'ns obre el pla de la Lana, amb Les situat al mig de l'escaquejat que formen les tanques de pedra dels seus prats. A l'entrada del poble trobem l'absis, l'únic que resta, de l'església de Sant Blas, amb la tomba de "Don José Eustaquio Adolfo Cao de Benós, barón de Les y marqués de Rosalmonte" (déu n'hi do!), últim baró de Les. Fita de parada per als passejants del lloc, i també per als que no ho som, si tenim en compte les fotos que les companyes i els companys s'hi han fet. Tot seguit els polits carrers del poble ens porten a la plaça, on, com cada any des de la foscor dels temps hi ha l'Haro plantat, esperant la nit de Sant Joan per il•luminar la vall amb les seves flames. És curiosa la tossuda persistència d'aquests antics ritus, clarament fàl•lics i de fecundació, tenint en contra les "forces vives" durant segles. Això ens demostra que l'empenta del poble, de la saba viva del poble, no la poden deturar ni les institucions per molt que vulguin.

Seguim riu amunt, procurant no fixar-nos gaire en la deixalleria que hem de creuar i, parlant més de l'humà que del diví, entrem a Bossòst, que fins l'explosió del turisme era el poble amb més habitants de la Val. Hi entrem a contramà, per la dreta hidrogràfica del riu. Gairebé tot el casc urbà està situat a l'altra banda. Tanmateix això ens permet tenir una bona vista del seu agradable i tranquil passeig sombrejat per grans plàtans. Per entrar a contramà tampoc anirem a veure la seva església romànica. La seva "rústica, sòbria i austera" església, en paraules de Josep Maria Espinàs.

La fila de caminants es va allargant, i alguns, potser poc motivats per seguir sempre la riba del riu, se'n van a fer marrada pels pobles alts de la Val: els dos Arres, de Jos i de Sus, i Vilamós, afegint unes fortes pujades a la caminada d'avui, que no en tenia cap. Déu els ho tingui en compte.

Dinem desperdigats: els uns a dalt i els altres a baix, els uns davant i els altres darrere. Si algun dels pocs aranesos que ens creuem s'hi ha fixat deu pensar que som de colles diferents i renyides entre elles. En acabat de dinar el cel, que tot el dia ens anava prometent pluja, compleix sa promesa i comença a caure un plugim tranquil i plàcid com la mateixa Val. És potser aqueixa pluja, mansa i dolça, constant, la que crea el paisatge aranès. Amb els pobles i els prats, els boscos i rius posats com ha de ser, tot col•locat gota a gota, pedra a pedra, amb saviesa de molts segles, sense notes discordants, els colors apaivagats: els clars amb un toc de fosc, i els negres un xic grisosos. Cada cosa sembla ser al seu lloc, i tot hi és necessari, indispensable; si faltés un dels poblets, un prat o un riuet, la Val no estaria acabada, en faltaria una peça, llevat, és clar, de les darreres massives, estridents i fàtues construccions aixecades pel capital turístic.

Passem Era Bordeta i, després de creuar el riu Joeu, trobem Es Bòrdes, amb les ruïnes de la fortalesa de Castèth-Leon a la roca que domina l'aiguabarreig amb el Garona. Aquesta força era la més important de la Val, dominava el camí que venia d'Aragó pel port de la Picada i Artiga de Lin, i el Camin Reiau que nosaltres seguim ara. La pluja no ens deixa fixar gaire per on passem i deixem enrere sense veure'ls, a l'altra banda del riu, Arró, Benòs i Begòs.

A eth Pònt d'Arròs ens reunim els que seguíem per baix del riu, l'altre grup continuava levitant per les altures. Així, tots creuem un ample prat dallat i tots hem de tornar enrere a l'adonar-nos que el camí no el creuava sinó que pujava per damunt del prat, pel bosc. Tobem força patamolls -molières a l'Aran- on alguna ànima caritativa hi ha posat fustes, relliscoses i trencadisses això sí, però que ens van molt bé per no enfangar-nos els peus.

El camí creua ara uns espessos boscos d'avets, faigs, avellaners i tantes altres espècies d'arbres; el terra és ple de molsa i de bolets, la carretera queda molt fonda i no sentim més que les nostres passes. Si hom s'atura o s'avança al grup només pot sentir el silenci del bosc, el xim-xim de les gotes d'aigua damunt l'impermeable i , si de cas, el batec del seu cor.

Deixem enrere Arròs, Vila, Aubèrt i, alla dalt, els muntanyencs Mont i Montcorbau. Prop de Betlan una curta baixada ens porta a la vora d'un pont de la Garona, i de la carretera. Ara podriem seguir el camí i fer marrada per Gausac abans de baixar a Vielha. Optem per tirar recte i arribar-hi per la carretera, que és més curt. Creuem el riu Salient que baixa del tuc d'Arenho i del qual beu Vilac, i una llarga recta ens porta fins a Vielha, la vella, la nostra meta d'avui.

L'alberg de Salardú potser és massa gran, massa nou, massa organitzat. Tanmateix, és l'únic lloc on ens podem encabir tots els de l'autocar. Per això hem d'agrair als dos organitzadors i a l'organitzadora l'esforç que fan per portar a bon terme aquests cicles d'excursions.

Entre plugim i plugim encara tenim temps de visitar l'església de Salardú, voltada de jardins molt cuidats, amb la seva bonica portalada d'arc de mig punt i la feixuga torre d'aire militar. Mig amagat al darrere, obac, hi ha el cementiri. Un d'aquests fossars que encara no s'han assabentat de la llei del segle dinou que els prohibia estar dins el casc urbà, barrejar-se els morts amb els vius. Sembla que en aquests petits cementiris de poble la mort ha de ser més dolça, la ferida menys fonda i la separació menys colpidora que en una d'aquestes grans necròpolis de gratacels de nínxols de ciutat, on els morts - ben mirat, igual que els vius - s'amunteguen.

Diuen que l'home proposa i Déu disposa. Ja és ben cert, perquè després de sopar i de gairebé esgotar tota la ratafia i tots els altres licors de fruites del bar de l'alberg, ens reunim en assemblea i, en vistes de la negra previsió del temps, decidim que l'endemà no creuarem el Port de Vielha, sinó que farem turisme a Roda d'Isàbena i visitarem la seva antiga catedral.

Pau Salla, octubre de 2003.