-
Quan l'autocar ens deixa a coll de
Foix el sol tot just s'entreveu per damunt la boirina
de la plana del Segre. No ens pensàvem pas que l'aire fóra
tan fred aquest matí d'abril, i, per això,
les cames se'ns comencen a moure amb una lleugeresa
insospitada. A poc a poc anem entrant en calor, comencem
a enraonar entre nosaltres, anem entrellucant, cap
a ponent, la plana de la Llitera, escatxigada de granges
i de torres, i guarnida amb el rosa dels bancals de
presseguers florits.
Avui la caminada és planera,
anirem tota l'estona per la riba
del canal d'Aragó i Catalunya.
De bon principi anem per l'ombra,
a mitja alçada del pendent
que hi ha entre els plans d'Almenar,
a llevant, i el fondal de la clamor
Amarga, a ponent. Tan aviat com traiem
el nas al sol parem a esmorzar en
un coster arrecerat. Els que pugen
les quatre passes fins dalt al pla
poden veure els cims nevats de la
serra de Guara i del Cotiella.
Un pagès, que va amb el seu
tractor, i un altre, que ni ve ni
va, se'ns queden mirant amb cara
de no entendre que hi fa tota aquella
colla, carregada amb motxilles, caminant
per aquests descampats en aquest
matí de dissabte. -Bon dia-
i endavant, que la Saira ens espera.
Per fer drecera a les barrancades,
el Canal es va amagant i sortint
dels túnels. Nosaltres, cada
cop que s'amaga, hem de fer una curta
pujada fins al pla, i, cada cop que
surt a la llum, tornar a baixar a
buscar la llera.
La primera idea de fer el canal
d'Aragó i Catalunya, que primer
es va anomenar canal de Tamarit,
ve de temps tan reculat com és
el regnat de Carlos I. Carlos III,
en 1782, concedí a la vila
de Tamarit el permís per construir
un canal de reg i navegació,
aprofitant les aigües sobrants
del Cinca i de l'Éssera. En
1886, el rei Alfonso XII autoritza
la concessió del Canal a una
companyia formada per cinc terratinents
de la zona.
Els plans van perdent alçaria,
i el Canal aviat pot guanyar el seu
nivell. Ara podem d'escampar la vista
cap als quatre punts cardinals, al
nord ja podem veure, a més
dels dos cims citats, el Turbó,
el Posets o Llardana, fins i tot
la Maladeta treu el cap per sobre
del Montsec; al sud, la vista s'allarga
fins Montmaneu, el cim més
alt del Segrià, que vam assolir
l'any passat en la caminada de Maials
a Mequinensa; al sud-est podem veure
el Montsant i les muntanyes de Prades.
El canal de Tamarite
ni se ha hecho ni se hará,
porque los ricos no quieren
que los pobres coman pan.
-
Aquesta corranda es cantava al tombant del segle passat
en els pobles de la ribera del Cinca, ja que semblava
que no hi havia interès en acabar el Canal.
En vistes que la companyia concessionària no
avançava els treballs, i només procurava
justificar despeses i cobrar subvencions, en 1892 li
va caducar la concessió, i en 1896, l'estat
es va fer càrrec directament de les obres.
|
-
Les rectes del Canal se'ns fan interminables, els
verds sembrats de blat s'allarguen fins on arriba la
vista, només el vol d'alguna falcilla o d'alguna
oreneta dóna vida a aquests grans plans. Més
a prop de la Saira, comencem a creuar bancals de fruiters,
que trenquen la monotonia del paisatge.
Un dels més aferrissats impulsors del Canal
va ser Joaquin Costa (Montsó 1846 - Graus 1911).
De família humil, és pagà els
estudis treballant de paleta, va ser mestre, agrimensor
i es doctorà en dret i filosofia. Va exercir
de notari i intervingué en política,
i va ser elegit diputat diverses vegades, les seves
idees liberals i federalistes van impedir que guanyés
cap càtedra universitària. Retirat a
Graus per problemes de salut, en 1890 organitzà la "Cambra
Agrària a l'Alto Aragón" la seva
defensa a ultrança del Canal li valgué el
sobrenom del "León de Graus". El 29
d'octubre de 1892 va fer el famós míting
a Tamarit que va revifar les obres definitivament.
La Saira era lloc de reunió dels ramats del
pla de Lleida per pujar als Pirineus, aquí s'ajuntaven
fins a set cabaneres que arrivaven de totes direccions.
Avui només hi trobem un pastor, a punt d'aviar
el seu ramat, que ens explica que ja no el puja a la
muntanya, que ara n'hi pugen molt pocs de ramats per
la cabanera. Nosaltres, que l'hem seguida des de Bonansa,
ara arribats a la Saira, després de tants dies,
la deixem definitivament amb un xic de recança.
El 30 de maig de 1905, ara, al 2004, fa 99 anys, s'obren
per primera vegada les comportes per donar aigua al
Canal, i el 2 de març de 1906, el rei Alfonso
XII inaugura els regs. En 1909 les obres ja eren pràcticament
acabades, encara que l'any següent, 1910, només
es regaven poc més de 29000 Has. En temps de
la dictadura de Primo de Rivera es construí l'embassament
de Barasona, i després de la guerra civil, l'enllaç amb
el de Santana, amb aquests reforços de dotació es
va poder arribar a regar les més de 100000 Has
que abasta el canal actualment.
Encara hem de caminar una mica més per arribar
a la granja escola "Castell de Saidia" on,
en un ambient força agradable, ens serveixen
el dinar. Això sí, dinar de col•legials:
macarrons i pollastre, poques complicacions culinàries.
De totes maneres, després de la caminada, tots
deixem el plat ben net. En sortir del menjador ens
fem la foto de família.
-
Pau Salla, abril de 2004
|