El collet de Seganta era lloc de pas obligat per als ramats que baixaven de muntanya, per la cabanera de la Ribagorça. Aquí es començaven a dividir els seus camins. Els uns anaven cap a ponent, cap a Montsó, altres cap a la Llitera, cap a Tamarit i el Torricó, altres anaven cap a llevant, cap al Segrià. El camí d'aquests últims és el que hem de seguir avui per anar a Alfarràs.

Comencem a caminar a l'ombra d'algunes de les famoses alzines de Seganta. Aquestes alzines són les restes del bosc primigeni que vestia els tossals de les nostres terres, avui tan despullats de vegetació. Les que voregen el camí, amb les seves gruixudes soques que serven les esponeroses capçades, destaquen per la grandària que assoleixen. Darrere nostre queda l'enlairat cim i l'ermita de Sant Quilis, talaia de totes aquestes rodalies i divisòria entre la Baixa Ribagorça i la Llitera. Al seu peu, al costat obac, queda l'Andolfa o Mas Blanc, una de les masies més conegudes d'aquesta comarca. La pista ens porta directes a Natjà. Al fons de la vall, a la dreta, podem veure el poble de Baells amb el seu elevat cloquer.

Quan travessem Natjà estan gairebé totes les portes tancades, la gent no hi ha matinat gaire aquest matí de dissabte. Podem veure, tot passant, la seva església de construcció mixta, de pedra rematada amb obra de maó. El camí va onejant mandrosament entre els sembrats verds de sortida d'hivern i les alzines que cobreixen totes les ribes. De tant en tant, trobem alguna bassa per abeurar el bestiar, senyal segur que anem per una cabanera. Un tractor, fent un acte de fe, adoba un camp.

L'agricultura, sobre tot la de secà, és un continu acte de fe. Fe que plourà i les plantes es valdran de l'adob escampat; fe que no plourà massa, cosa que faria que el sembrat s'ajegués, malmetent-se la collita; fe que una pedregada no s'emportarà el fruit abans que la màquina de segar i batre la pugui recollir; fe, en definitiva, que cada any es podrà repetir el cicle de sembrar i de collir. Potser per això es va inventar la dita "qui dia passa, any empeny", que s'adiu força amb la feina i el tarannà dels pagesos de les nostres terres.
Travessem la carretera de Baldellou al lloc anomenat les Collades i creuem l'ampla coma per arribar a Castillonroi. Un cop al poble hi ha uns moments de dubte, que si anem amunt, al bar, que si anem avall, al parador. Ens posem totes i tots d'acord per anar avall, a fer un beure al bar de la carretera. On ja no hi ha unanimitat és en la manera d'anar-hi. Els uns, al recte, baixant el fort pendent hi arribem en pocs minuts. Els altres, de manera més civilitzada, voltant per un camí tarden una mica més.

Aquest coll és un lloc molt singular. Geològicament, fa de divisòria entre la serra de la Gessa, primer esglaó des Pirineus, i els amples plans o terrasses fluvials, formats per materials de desfet de les muntanyes, que divideixen les conques de la Ribagorçana i del Segre de la del Cinca. A coll de Foix podem dir que hem acabat de creuar la muntanya i que comença el pla, la gran plana de Lleida. Aquest lloc va ser escollit pels projectistes del canal d'Aragó i Catalunya per travessar la carretera, a l'indret precís on passa el límit entre les dos comunitats. El proper dia començarem allí mateix la caminada.

Una pista oberta fa poc, segurament per colgar-hi una canonada d'aigua, ens fa resseguir tots els entrants de les barrancades. Als nostres peus, tornem a tenir la vall de la Noguera Ribagorçana. Que diferent està el riu des que vam caminar per la seva riba, a Senet o a Vilaller. Ara, aquell ràpid i jove torrent que baixava enfollit de les muntanyes, s'ha convertit en un riu tranquil, gairebé esgotat pels canals d'Aragó i Catalunya, el de Pinyana, el d'Algerri-Balaguer i la sèquia d'Albesa, que se li emporten la major part del cabal. A canvi, ens regala la vista amb el prodigi de la seva ufanosa horta, dels camps dels famosos préssecs de Pinyana, dels farratges, de l'activitat i la vida dels pobles de reg, que contrasta tant amb la somorta tranquil•litat dels pobles de secà.

A llevant, a l'altra banda de la Ribagorçana, podem veure els grans plans de Llengua Eixuta, que ara, des que es reguen amb el canal Algerri-Balaguer, ja no ho són. Ara els pagesos d'Algerri, de Castelló de Farfanya, d'Albesa, han canviat el paisatge dels seus termes. Els que eren verds camps de cereal a la primavera i rostolls daurats a l'estiu, s'han convertit, per obra del rec i de la tècnica, en atapeïts camps de panissars fins on arriba la vista. Els grans pivots, amb el seu lent caminar, i els aspersors, dibuixant les seves elegants arcades d'aigua, han transformat aquestes terres en molt poc temps.

Ja som a Alfarràs, a la Noguera. Avui, com aquell que no vol, hem visitat tres comarques: la Baixa Ribagorça, a Seganta; la Llitera, a Natjà i Castillonroi; i la Noguera. Qui ho diria, que en un dia hem caminat tant!

Sense adonar-nos-en els dies s'han anat allargant. Per això, quan l'autocar ens deixa a Lleida, encara és mitja tarda. Ara ja comencem a pensar en la caminada del proper dia, que ens ha de portar pels plans fins la Saira o Almacelletes.

Pau Salla, març de 2004