Fou el fet més important en la vida camarasina a començament de segle i no només per la magnitud de les obres sinó per la transformació social que va suposar en aquell moment i en l'esdevenidor. La Canadenca era el nom popular de la Barcelona Traction Light and Power que havia estat fundada a Toronto (Canadà), per el Dr. Fred Stark Pearson, encara que la seva filial va ser legalitzada a Espanya com a Riegos y Fuerzas del Ebro i que executà les obres d'aprofi­tament hidràulic de la Noguera Pallaresa. El conveni entre l'Ajuntament i la companyia Riegos es negocià durant molt temps, à jutjar per la documentació municipal consultada: el 1912 ja se'n parlava, però no va ser fins al 30 de juny de 1917 que se signà. En aquest contracte s'acordava que Riegos havia d'instal·lar l'enllumenat al poble; el preu de la llum pública seria gratuït els primers deu anys, el 50% els següents cinc anys, i de tarifa mínima després; l'enllumenat particular pagaria el 30% de la tarifa mínima durant deu anys. La Companyia es comprometia a pagar la portada d'aigua potable a Camarasa i a construir l'entrada del poble pel camí del Vall. A canvi, l'Ajuntament cedia gratuïtament els comunals de l'embassament i els ocupats per les línies elèctriques. Prèviament Riegos ja havia construït la carretera entre Camarasa i Balaguer.

Fer complir el contracte va costar molt a l'Ajuntament, sobretot pel que fa a les obres d'abastament d'aigües. El 1921 Companyia Riegos semblava disposada a parlar-ne, potser perquè aquest mateix any ja es començava a tractar la construcció de la presa i central de Sant Llorenç de Montgai.

Els aspectes tècnics de la construcció de la presa de Camarasa els coneixem pels estudis de Josep M. Martínez, i la de Sant Llorenç de Montgai, per Sánchez Vilanova. Es va haver de construir primerament la carretera des de Balaguer fins a Camarasa. Riegos va bastir després la carretera entre Camarasa i els Dos Rius pel marge esquerre del Segre, que tingué un cost elevat perquè el pas era estret i calgué edificar ponts i murs de contenció. La carretera finalitzava en una passarel·la que travessava el riu i era utilitzada pel pas de persones. Ja a l'obra, i al marge dret del riu, es va construir un funicular per poder remuntar les càrregues que abastien una planta per a la fabricació del formigó in situ. A l'alçada superior de la presa actual hi havia una sèrie de trams de ferrocarril de via estreta, amb locomotores per transportar materials de l'obra, completaven la part principal de la instal·lació dos espectaculars blondins que permetien el trasllat i material d'un marge a l'altre del riu la Noguera Pallaresa, així com al cos de la presa . Algunes màquines utilitzades, com les grans excavadores, procedien de les obres del canal de Panamà. Molts dels materials i maquinària necessaris per a l'obra van arribar fins a Balaguer amb el tren de la Sucrera de Menàrguens i fins a l'obra mitjançant els famosos trens Renard . L'any 1918 es va edificar el pont d'accés a la central amb material reaprofitat del ferrocarril de Sarrià.

A la presa s'hi van utilitzar 218.000 m3 de formigó, a més de pedra natural per donar consistència i abaratir-ne el cost. L'execució de la presa es va fer en poc temps, entre novembre de 1917 i setembre de 1920, quan ja funcionaven dues turbines de la central. Entre l'abril de 1920 i el gener de 1924 es van bastir les comportes de la presa. La presa de Camarasa fou una obra importantíssima, una de les primeres de planta corba i en el seu moment va ser la més alta d'Europa, amb 101,57 metres d'altura màxima sobre la base. L'amplada a la coronació és de quatre metres i fa 300 metres de llarg. L'embassament ocupa 624 ha i la seva capacitat útil és de 112.600.000 m3 (dades actuals del embassament)

L'aspecte tècnic de més difícil solució fou, però, el de les filtracions de l'aigua del pantà. El subsòl estava format per dolomites, roques calices poroses, per les quals s'escorria l'aigua, amb unes pèrdues que l'any 1925 eren de 14,46 m3. La solució al problema va ser enginyada pel geòleg Maurice Lugeon, que va proposar barrar el pas a l'aigua fent una pantalla impermeable a base d'injeccions de carbonilla, sorra i ciment a pressió. La companyia que va executar les obres entre 1927 i 1931 fou François Cementation and C. Lid que va haver de construir dos túnels a banda i banda de la presa per poder-les dur a terme; en aquestes tasques hi treballaren uns 400 obrers. Entre els anys 1936 i 1937 es va completar les injeccions, i encara se'n van fer des del 1953 fins al 1960.

L'època de construcció de la presa i la central és coneguda a Camarasa com "el temps dels treballs", i va suposar un trasbals important en la vida local. Van arribar a la localitat gran quantitat de treballadors, es calcula que uns 3.000. Els testimonis orals expliquen que eren homes joves, molts dels quals dormien a les cases del poble, a les palleres o als corrals, d'on els pagesos havien tret les gallines per dur-les a l'era. N'hi havia que anaven a dormir a la Maçana i a Sant Llorenç de Montgai. Els caps s'hostatjaven a les cases importants i els capatassos llogaven habitacions. A Camarasa augmentaren els serveis i s'establiren més botigues (per exemple, es van duplicar les carnisseries i pastisseries, que llavors eren quatre); també acudien camions de venda ambulant diàriament.

Per atendre els ferits a l'obra l'empresa Riegos va habilitar primer una tenda de campanya al pla del Llenç (prop del pont vell). Després va construir el campament de l'Hospital, on a més hi havia un servei de menjador econòmic per als treballadors, una botiga i una caserna de la Guàrdia Civil que vigilava les obres. Als segons campaments van construir-se les vivendes dels enginyers encarregats de l'obra, que després van aprofitar els caps de la central. Les cases d'estil colonial anglosaxó estaven envoltades per jardins victorians.

La gerenació que treballava als Dos Rius ha estat descrita de manera molt gràfica per un testimoni oral: "Quan els treballadors plegaven a les cinc de la tarda durant una hora la carretera de la Central a Camarasa es veia fosca de la gent que hi baixava fins al poble." Durant els treballs va arribar la llum al poble. Van augmentar els cafès i també el joc; fins i tot hi havia jugadors professionals. La prostitució va acompanyar el fenomen poblacional. Hi havia sis locals on s'hi exercia amb més o menys categoria: uns eren locals d'artistes, altres només cases de prostitució. Hi havia prostíbuls al nucli urbà, com el cafè la Maña, al carrer de Sant Antoni, on encara es pot veure restes d'un grafit que anunciava un "servicio esmerado", però s'ubicaven preferentment a la carretera que duia a la central: la Madame, el Merendero; la mateixa Maña s'hi va traslladar.

La vaga de la Canadenca

Durant la construcció de la presa i la central va iniciar-se a Camarasa un dels esdeveniments més decisius de la lluita del moviment obrer a inicis del segle XX a Catalunya.

El Diari de Lleida del 5 de desembre de 1918 informava que els obrers de la Canadenca a Camarasa s'havien declarat en vaga per l'actitud de la Guàrdia Civil, que feia escorcolls als obrers a l'entrada a les obres, i la reclamació d'augment de sou en 1,50 pessetes el jornal i el paga­ment doble de les hores extraordinàries. Aquest dia la situació ja devia ser tensa perquè el diari explica que la Guàrdia Civil havia portat al jutjat de Camarasa un capatàs dels magatzems de la Canadenca i un venedor de diaris de la Societat Obrera (un sindicalista que repartia propaganda) per haver promogut escàndol a la via pública i haver arribat a les mans. Comen­çava d'aquesta manera l'anomenada vaga de la Canadenca. Testimonis orals recorden la resistència dels obrers que van constituir un comitè de vaga que tenia la seu en un corral del carrer Santa Maria, on es cuinava amb calderes el ranxo col·lectiu. Encara que hi va haver esquirols, no es produïren incidents greus durant el conflicte.

El dia 16 de desembre la Federació Local Obrera de Lleida va decidir convocar vaga general si en el termini de quatre dies no se solucionava el conflicte dels obrers de la Canadenca entre el governador civil de Lleida i el Comitè Directiu de la Federació. La vaga s'havia estès a Lleida. El 6 de febrer de 1919 van ser acomiadats vuit obrers de la Canadenca a Barcelona i els altres obrers de l'empresa secundaren la vaga a la capital. Les gestions amb Mr. Lawton, director gerent de la Canadenca, però, van ser infructuoses. Les posicions dels obrers s'enduriren i Barcelona es quedà sense llum ni força, sense tramvies ni periòdics. El govern va intentar militaritzar les centrals de la Canadenca d'arreu, i a Camarasa hi arribà un regiment de cavalleria. La vaga, però, no es va aturar i a principis del mes de març s'havia estès a altres llocs: Vilafranca, Igualada, Terrassa, Molins de Rei i Cerdanyola. Es temia l'inici d'una revolució. La vaga s'havia convertit en un assumpte polític de primer ordre i per això el president del govern, el comte de Romanones, va enviar al sotssecretari de la Presidència, Marote, com a interlocutor. Finalment el 19 de març arribà el principi de solució de la vaga, i s'oferia als obrers la readmissió de vaguistes, la llibertat els empresonats pel conflicte, l'augment de sou entre 100 i 500 pessetes al mes, la jornada de vuit hores, el pagament d'una quinzena del mes de febrer i tot el març i el jornal íntegre en cas d'accident laboral. El reingrés a la feina es féu a partir del 22 de març. A Camarasa la vaga havia durat tres mesos i mig, però els obrers sabien que l'havien guanyada.

Aquesta vaga no es pot entendre sense tenir present la força de la CNT, el sindicat anarquista que, després del congrés de Sants de juliol de 1918, havia decidit una estratègia nova de lluita: el sindicat únic. El conflicte d'un col·lectiu implicava tots els obrers d'un sector i no només els d'un ofici. Així, un conflicte que s'inicià amb les reivindicacions dels obrers de la Canadenca de Camarasa es convertí en un afer que afectà el sector de l'energia a Catalunya. El paper jugat en aquest conflicte per Salvador Seguí, secretari de la CNT catalana, va ser clau per dirigir l'estratègia, per mediar en les negociacions i per convèncer els obrers i refredar el conflicte. Aquesta vaga va ser una de les fites del moviment obrer català, que va aconseguir el reconeixement de la jornada de vuit hores.

Economia de Camarasa

Francisco de Zamora diu que la població de Camarasa era de 260 veïns, xifra propera als 242 del cens de 1718, però molt allunyada dels 824 que estima el cens de Floridablanca de 1787, que sembla estar més a prop de l'època en què Zamora va fer els seus viatges. Cal malfiar-se d'aquestes dades però sembla evident l'augment demogràfic durant el segle XVIII. Hi ha altres indicis: al final de segle es nota un interès per marcar els llindars entre municipis, símptoma d'un augment de conreus que feia que les terres ermes entre poblacions s'exhaurissin. El marcatge de llindes es féu dins del Marquesat entre Cubells i Camarasa o entre Fontllonga i la Maçana i també fora entre Cubells i Bellcaire.

L'agricultura produïa principalment vi, oli, cereals, cànem, lli i seda. El cultiu de la fulla de morera era important i, per això, la marquesa l'any 1755 va demanar-ne el delme que es cobrava sobre tots els productes. Segons un contracte emfitèutic conservat a l'Arxiu Lladanosa, allò que es podia cobrar en espècies, i per tant es produïa per a consum humà o del bestiar, era cereals: blat, segalós, ordi, espelta; llegums: fesols, cigrons, guixes, faves, favons, erp, garrofes, llobins, llentilles, feol; plantes herbàcies: anís o matafaluga, morera, te, herbes de prat; farratge: alfals; i productes d'horta: alls, cebes i safrà.

Fins a Camarasa pel riu baixaven els rais dels Pirineus. Per a la construcció de l'armada espanyola ideada per Ensenada, la fusta que arribava era trans­portada a Barcelona. Segons diu Joan Valls, l'Ajuntament de Camarasa va pagar tres mules per al transport. Es continuava explotant la sal a les Salines, l'any 1784 es va fer un projecte per millorar-ne l'extracció, i augmentar la superfície de les eres d'evaporació. Zamora afirma que també hi havia forns de calç i de guix; al costat del riu funcionaven un moli d'oli i un altre de farina