El primer document sobre la conca de Meià és de l'any 1001, en què el comte Ermengol I d'Urgell i la seva muller Tedberga vengueren a una persona, el nom de la qual es desconeix, el terme de Vallfarines amb el seu castell. Però la primera notícia del castell de Meià és la de la seva destrucció l'any 1003. Aquest any el hàgib cordovès, 'Abd al-Ma-lik, fill d'Almansor, mort l'any anterior, emprengué una expedició per a castigar els comtes catalans que havien trencat la pau pactada amb el seu pare, fent, en ple mes de febrer del dit any 1003, una incursió que acabà a Albesa, on les tropes cristianes foren derrotades; en aquesta batalla morí el bisbe Berenguer d'Elna i el comte Ermengol I d'Urgell caigué presoner. La resposta fou relativament ràpida ja que l'exèrcit sarraí sortí de Còrdova el 17 de juny i es dirigí cap a Toledo i Medinaceli, d'on degué seguir cap a Saragossa i entrà als comtats catalans per Lleida. La primera acció militar fou encomanada per 'Abd al-Malik a un llibert seu anomenat al-Wadih, el qual, amb una part de l'exèrcit, es dirigí a conquerir el castell de Meià, cosa que aconseguí abans que el seu senyor no arribés a Montmagastre. Aquests fets degueren ocórrer al final de juliol, ja que el 6 d'agost l'exèrcit sarraí assaltà el castell de Castellolí a l'Anoia. No sembla pas que al castell de Meià s'es-tablís una guarnició sarraïna permanent com es féu a Montmagastre. Tot permet creure que la destrucció del castell de Meià no comportà una ocupació permanent dels invasors i quan aquests marxaren es recuperà el territori de la conca de Meià; no fou així a la zona d'Artesa-Montmagastre, ja que a Montmagastre s'establí una guarnició musulmana permanent, encara que l'ocupació no durà gaire temps.

Cal distingir clarament dues construccions. D'una banda, una torre de planta circular, molt gran i força malmesa. De l'altra, un casal situat sota de la torre. A més, entre les dues construccions, hi ha les restes d'una possible cisterna i d'algunes parets.
De la torre circular només es conserva la meitat orientada cap al nord-oest. És una construcció que sembla massissa.

Per acabar, cal assenyalar tres aspectes. En primer lloc, cal cridar l'atenció sobre les característiques d'aquest indret. Aquest petit altiplà, on s'alça l'església de la Mare de Déu o de Sant Cristòfol, el castell de Meià i on es veuen restes d'algunes altres construccions ben enrunades, podia tenir la funció d'oppidum, in
dret de refugi de tota la conca de Meià, gran fortificació natural.
En segon lloc, cal assenyalar que la gran torre, envoltada per un vall, sembla que degué ésser feta en un moment anterior al romànic, cap a l'any 1000, potser al segle X. És molt més difícil de saber per qui fou feta, ja que tant pogué ésser bastida sota domini islàmic (SCALES, 1990, pàg.79) com, probablement, pogué ésser edificada per alguna de les comunitats que depenien del comte d'Urgell i que al llarg d'aquest segle, abans de l'expedició d'Abd al-Malik i al-Wadih del 1003, intentaren d'instal.lar-se en aquest indret, fàcil de defensar però molt proper a la frontera. Sigui com sigui, sembla que en aquesta torre hi pot haver una certa influència de l'arquitectura militar islàmica. Finalment, en tercer lloc, cal assenyalar l'existència de la sala o casal, que ha de pertànyer al castell feudal del segle XI o XII.

Enciclopedia Catalunya Románica