El comte de Pallars, després de construir els castells de Mur, Alçamora, Sant Esteve i tots el de la cara nord del Montsec, travessar el pas de Montrebei i construir el castell de Sant Llorenç dit també castell de Sant Llorenç de la Roca d'Ares o de l'Espinal.

El comte havent perdut l'interès en aquesta zona, vengué el castell a l'important cavaller Arnau Mir de Tost, vassall del comte d'Urgell, Sembla ser que aquest cavaller conquerir la vall d'Àger partint de Sant Llorenç i després continuà les seves conquestes per la conca del Noguera Ribagorçana construint nous castells com els de la Pertusa, Fet, Finestres, L'espluga de Portaclusa a les actuals Conclues, etc.

En el seu testament, Arnau i la seva muller, Arsenda, repartiren els seus castells entre les seues dues filles i la col·legiata de Sant Pere d'Àger. El castell de Sant Llorenç, Corçà i tots els de la Noguera Ribagorçana anaren a Sant Pere d'Àger.

No tenim notícies del castell fins el segle XIV que fou usat com a monestir i el segle XVII en que passa a convertir-se en monestir femení del Cister, probablement vinculat al també monertir femení del Cister de Santa Maria de Vallverd de Tragó.

Del castell i lloc de Sant Llorenç sabem que en l'any 1831 encara vivien quatre famílies i que posteriorment es despoblà així com el vei castell i poblet de Claramunt restant només habitat el poblet de Corçà.

En general, podem dir que durant l'edat mitjana es crearen poblets de muntanya del Montsec com Colobor, Pedra, Sant Llorenç, Claramunt,... i després la població es desplaça cap a les valls quan cessaren les guerres entre àrabs i cristians. Els castells continuaren existint com a refugi en cas de guerra però ja no era imprescindible viure a la vora del castell de la muntanya com Sant Llorenç i d'altres.

Prop del castell es construir l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem al coll d'Ares per assistir als pelegrins del Camí de Sant Jaume. Avui encara es conserva en nom de Font de l'Hospital encara que molts pocs excursionistes coneixen aquest bonic indret que caldria recuperar.

Aquesta església fou seu d'un petit priorat dependent de Sant Pere d'Àger. En els seus orígens fou simplement la capella i la parròquia del castell de Sant Llorenç d'Ares o del Montsec, al qual donà nom. És una església documentada des del 1043, en què Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda donaren a Geral Bonessine l'espluga de Portaclusa, que es trobava dins el territori de Sant Llorenç.

El 1048 l'església de Sant Llorenç d'Ares fou donada per Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda a Sant Pere d'Àger, com a dotació de l'abadia. En la relació de béns donats per Arnau Mir de Tost a diferents esglésies després de la mort de la seva esposa, el 1068, figura un cobertor que fou cedit a Sant Llorenç d'Ares.

La subjecció de l'església de Sant Llorenç, convertida segurament ja en un priorat, a Sant Pere d'Àger es consigna posteriorment en diversos documents, com en les butlles que el papa Alexandre III va atorgar a l'abadia d'Àger els anys 1162 i 1179. El 1258 el visitador apostòlic fra Arnau d'Albalat, bisbe de València, disposà que el prior encarregat de l'església de Sant Llorenç no fos necessàriament canonge, sinó un simple prevere. Això és indicatiu que en aquesta època el priorat s'havia secularitzat i era, de fet, una parròquia, el rector de la qual tenia el títol de prior. Segons la taxació del 1317, el prior de Sant Llorenç tributà 20 sous, els mateixos que el rector de Sant Vicenç d'Àger. En el llibre de sinodals del 1648 la parròquia de Sant Llorenç d'Ares és considerada un antic priorat de monges de sant Bernat. Segurament això és una confusió tardana, com s'explica en parlar de l'església de Santa Maria de Sant Llorenç. L'església de Sant Llorenç no figura ja com a parròquia en la visita arxiprestal de 1783-84.

Aquest temple es troba en molt mal estat de conservació. La volta està ensorrada i també la zona absidal. Bona part dels carreus dels murs, així mateix, han estat reaprofitats per a la construcció de diversos masos de la vallada. Pel que ara en resta podem dir que era una església d'una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals, amb el portal situat al mur septentrional, pel fet que el mur de migdia dóna totalment sobre l'estimball. L'absis era semicircular i devia posseir decoració a la façana, formada per arcuacions i lesenes, que també eren presents a la façana N, on encara se'n veuen algunes. A la façana de ponent hi havia una finestra en creu, com a Sant Jaume de Cas. A més, hi devia haver una altra finestra a l'absis, desapareguda. Actualment només es conserva sencera una finestra de doble biaix al mur meridional. Com en el cas de l'església del Remei d'Oroners, a la part baixa del mur ponentí es poden veure encara unes fornícules

Aquesta església s'inscriu plenament dins les formes de l'arquitectura llombarda del segle XI.