Torna enrere

LA VALL D'AGER - ELS RIUS DE LLEIDA De Josep Vallverdu y Ton Sirera

Aquesta vall resulta interessant per tal com ens posa en comunicació transversal —aquesta sempre tan difícil comunicació a Catalunya— els rius Pallaresa i Ribagorçana. La qualitat primeríssima de'la Vall d'Àger és que s'escola per sota mateix del Montsec en el seu punt més interessant, de forma que la longi­tud de la vall coincideix amb la del Montsec en el seu llom occidental, l'anomenat Montsec d'Ares. Si la comarca de la Noguera és anomenada la Meso-potàmia, amb quanta raó ho comprovem ara que veiem els dos rius esmentats, formant els dos límits, oriental i occidental, d'aquesta vall; la Noguera Pallaresa baixa del nord i perfora el pas de Terradets, precisament formant el congost que separa el Montsec d'Ares del Montsec de Rúbies. La Noguera Pallaresa, quan tot just surt del congost, sembla com si es vol­gués endinsar en la Vall d'Àger, fent una finta, tal­ment una punta de floret en esgrima, una petita ziga-zaga vers ponent. Aviat, però, troba terrenys més enfondits i meridionals, per a continuar el seu curs nord-sud.

A ponent, la Noguera Ribagorçana, admirable i constant, com establint competència amb la seva rival de la dreta, ens ofereix una obra també estimabilíssima i de tanta o més importància que la que produi al llarg de milions d'anys la Pallaresa: el con­gost de Mont-rebei. Aquest tall finíssim, de bisturí geològic, perfecte en la seva execució, és d'una força impressionant i, ara que tenim notícies que es dema­na una carretera que ampliï el pas primitiu que hi ha, ens apressem a convidar tothom a fer aquest tra­jecte, invitació potser innecessària, per tal com serà la via lògica per a accedir a la Vall d'Aran i a la Vall de Boi, per posar només dos atractius exemples de pols d'interès.

A la falda del Montsec, a una altura aproxi­mada de mil metres, neixen tres rierols que prenen cursos diferents. El primer tomba vers ponent i caurà a les aigües de la Noguera Ribagorçana, ara embassa­des: els dos de més a llevant reuniran llurs aigües en un curs comú, el Pui minso, humil i sequiosenc, que correrà dos terços de la vall fins al seu límit oriental, on caurà a les aigües de la Noguera Pallaresa, igual­ment embassades. És la presència d'aquest cabalet d'aigua, visible al fons de la vall, el factor que li dóna més personalitat de conca fluvial, tot i la seva eixu-tesa més que relativa.

Vista de Sant Pere d' Àger, 1920 - Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929

Ni cal dir que el regadiu que permeten tan escasses aigües és una qüestió més aviat conceptual, però la mica de verdor, la cinta d'arbres que segueix el llit, tot ajuda a conformar un paisatge humà en contraposició a la densa, dura, geològica afirmació del Montsec dreçat al davant, paret de pedra al cim, pendent allomada i margosa a baix, ampla faldilla de terra conreable, amb po­blaments ara dubtosos: el Montsec, però, que tan desert apareix avui, havia tingut habitants i no pas en pocs nuclis: Agulló, Corçà, la Régola, l'Ametlla, el mateix Àger, havien tingut un poblament dens. Això anava lligat a l'existència dins la vall de tres entitats diguem-ne territorials: la vall com a uni­tat geogràfica, el vescomtat d'Àger com a entitat històrica, i la col·legiata d'Àger, que vingué a ésser l'hereva de la força política i la influència del ves­comtat.

Quan tot se n'anà en orri, en començar la decadència de l'abadia, que havia perviscut i sobreviscut com a abadia molt independent (nullius), fou el 1592, que el papa Climent VIII la convertí en col·le­giata merament arxiprestal, encara que exempta, i conservà aquesta condició exactament fins al 1874, que passava al bisbat de Lleida.

Hem escrit, ja amb anterioritat, respecte de la vall d'Àger, que, encara avui, quan tota ella ha esdevingut un lloc de pas, se'ns apareix com un autèntic «territori», presidit per un bony del terreny sobre el qual s'enfila en dos o tres esglaonats la magnífica pinya del poble, amb la seva església parroquial, de Sant Vicenç, enorme, feta d'agregacions i aglutinats, des del sepulcre romà (la banyera, en diu la gent) del segle III, en marbre, i bellament esculpit, que fa de pica baptismal, fins als «sancti de guixi» o la inscripció a la paret, que recorda el bocinet del cos d'Arnau Mir de Tost, que s'hi conserva.

 

Ens cal abandonar, però, aquesta simpàtica vall: emprendrem el camí vers llevant, en cerca de l'aiguabarreig teòric del rierol d'Àger amb la Noguera Pallaresa. I hem dit teòric, però diem bé: l'embassa­ment de Camarasa ha canviat del tot la fesomia dels antics cursos fluvials i avui dia el riuet del Pui, o riu Fred, aboca les aigües força més enrera d'on les devia abocar fa vuitanta, o seixanta, anys: avui les aigües del riuet del Pui cauen a les embassades de la Pallaresa, després de Sant Just, poc més al nord d'Oroners i ben prop d'on es troben carretera i ferrocarril.

El millor camí seria travessar l'anomenat pont penjat, gairebé a la cua de l'embassament, i, deixant el vehicle, continuar a peu cap a la Baronia de Sant Oïsme i vers el sud. Hi ha dos camins per a accedir a la Baronia —la Baronia és un poble, entenguem-nos—; l'un, més planer, fa un bon tomb, i camineu més d'una hora. L'altre continua a pic damunt el pantà i és més costerut, però també més remunerador, si ens és permesa l'expressió.

Hom troba pins vora l'aigua, pins plantats per l'empresa hidroelèctrica, però ben aviat són les carrasques, les serveres, els rebolls i les mil i una herbes, amb claps de líquens blancs encastats a les roques pissarrenques, allò que trobem.

Vista de Sant Oïsme, 1922 - Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929

La Baronia és tota una escenografia. Una torre del castell, rodona, força entera, domina el morrot que cau a plom sobre l'aigua. Ben a prop, l'església, dedi­cada a sant Bartomeu, amb un campanaret quadrat, caigut en un costat, però conservant els finestrals partits en mainells ben treballats als altres tres. El campanar és al damunt del llom de la teulada, tot just acabada l'àbsida. Dues absidioles més fan sobres-sortir llurs bulbs als costats. Tot enderrocat, abando­nat, tot trist. La Baronia s'ha despoblat per incomu­nicació. Dues cases hi romanen habitades, l'una amb televisió i tot. No tenen aigua corrent, ells que disposen, cinquanta metres més avall, de milions i milions de litres d'aigua. A les entrades de les cases habitades, al costat de les impressionants piles de llenya preparada per a l'hivern, veureu els càntirs negres, de bona terrissa de Verdú, plens, tapats els colls amb draps i fulles de verdura, càntirs que de tant en tant, amb arguenells i a llom d'animal, van a carregar. En una de les cases hi ha allotjada, per una llarga temporada, una família barcelonina que ha tornat als orígens i ha fugit del traüt i la demència ambiental per contemplar la natura i fer petits tre­balls d'artesania: collarets, polseres de cuiro, mentre els infants corren pels rostos, juguen amb velles casso­les foradades i toquen amb els dits les plantes i els insectes....

Només a alguns quilòmetres, al peu de la carretera, Àger té els carrers encimentats, cafès, automòbils, gatzara. Però aquí som a les vores d'un embassa­ment que, amb tot l'avanç que industrialment re­presenta, no ha pogut encara vivificar aquests pobles moribunds de les vores. I és que la reflexió s'imposa. Els nostres embassaments foren fets, especialment els més antics, amb una única mira: l'obtenció d'energia elèctrica. Hi manca la carretera que els circum-val·li, que permeti el magnífic viatge turístic que hom hi podria fer i que ara cal dur a terme a peu, com aquests escolars de Lleida que ara pugen la costa i que envesteixen les persones grans demanant dades per tal de fer la sempre obligatòria «redacció».

—Digui'm alguna cosa d'aquesta església.

—Doncs mira: que és del segle xii, modesta, sense gaire estil, llevat del campanar, dedicada a sant Bartomeu, amb una única campana fosa el 1726, que té una àbsida central i dues absidioles...

—Ui, no me'n recordaré, d'aquests noms. Digui-m'ho en castellà...

Els rius Segre i Montroig prop de Camarasa, 1921 - Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929

Més al sud de Sant Oïsme el terreny s'obre un xic —som davant per davant dels Oroners—, i l'aigua forma el gran llac triangular a què abans al·ludíem: hem ultrapassat el barranc de la Baronia, amb el molí de Maranya, també conegut per Molí del Barranc. Hi ha gent que recorda com, de petits, llurs pares els portaven a veure baixar els rais per aquests indrets. Podríem, ara, arribar-nos a Fontllonga, un altre dels indrets incomunicats de la Noguera. Aquest sector central dessota el Montsec és un desert. Fontllonga no té altra comunicació amb el món que la carretera que, per Meià, descendeix a Artesa. Un tomb impressionant si aquesta gent han d'anar a Lleida o a Balaguer.

Però ara tenim el remei a l'abast de la mà: hom construeix, finalment, la carretera anomenada del Doll, que enllaçarà Terradets amb Balaguer per la Maçana i Fontllonga. El canvi serà espectacular: no caldrà fer el tomb pel coll d'Àger i ens afigurem que el turisme autèntic hi sortirà guanyant, tant per la varietat augmentada de les possibles rutes com pel fet que el sector de Fontdepou, les Avellanes, Santa Linya i Tartareu quedarà reservat als qui hi aniran més que no als qui hi passaran.

 

Més al sud, la punta anomenada Coscoll torna a dreçar uns penya-segats terribles damunt l'embassament. Però ja manca poc per a la Maçana, caseriu escampat que marca el tros final que mena a la presa. Per cotes més baixes, arribem ja a entreveure l'últim engorjat de l'embassament, el primer que havíem trobat en iniciar-ne el recorregut per la riba de po­nent. Ara el camí és viable, però no és factible de fer-lo en cotxe des de Fontllonga, almenys arran de l'aigua, i només en tractor o vehicle de tot terreny per l'interior. Nosaltres, però, hem travessat un bon dia per la falda de Sant Mamet des d'Alòs a la Maçana. I ja veiem la Central. Fa vent, sempre, ací. El tall fet a la roca és viu, el salt i els desguassos laterals aixequen un terbolí fortíssim. Travessem el pont. Camarasa, el poble, és tot just un quilòmetre avall. Però, recordem-ho, en ultrapassar la Noguera Pallaresa per damunt de la presa hauríem abandonat ja aquest riu. Tornaríem a ésser al vell, al conegut Segre.

Aquesta resclosa de Camarasa desvetllà, en començar-se'n la construcció, una curiositat general. Ningú no n'havia vist fer mai cap, pels rodals occidentals. Els homes de ponent Sabien que a Tremp els cana­dencs n'havien bastida una anys abans, però ara aquesta de Camarasa els tocava de ben a prop, era en ple territori baix, a tocar dels plans, a poques passes com aquell qui diu del Segre.

 

Escriu Domènec Carrobé:

«Tot i que aquell ritme nou, podríem dir entremaliat, fins esterrebeldat, trencava les oracions a la vida plàcida d'aleshores, cal dir que la gent d'aquests pobles veia amb bons ulls la transformació que li venia al damunt. No solament n'estava contenta: s'identificava amb l'obra; seguia delerosament els alts i baixos que hi havia; portava el compte dels treballs que s'hi feien.

»Encara més. Tothom, així que podia, hi feia una escapada per veure com anaven les obres de la presa dels Dos Rius. Es pot ben dir que ningú dels pobles veïns de Camarasa no deixà d'anar a donar un cop d'ull a la presa en construcció...»Amb la construcció de la resclosa de Camarasa es produí el cas curiós de trobar-se aparionades dues civilitzacions del tot dissemblants. La primitiva de les coves i la moderna de les màquines. Una a tocar de l'altra, cabalment. Les coves, la del Tabac entre elles, que ens fan recular a l'aparició del primer ésser humà a la terra, aquell primer camarasí que caçava amb sagetes de sílex...»

Sota la presa de la Noguera a Camarasa, 1921 - Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929

Hom començà a treballar l'any 1916 en la presa. Amb caràcter d'exploració, hi havia pocs obrers. Els primers treballs foren el sondeig de les roques on s'havia d'assentar la paret, al fons del riu i als estreps laterals. La perforadora, l'any 1916, era moguda a vapor, alimentada amb carbó de pedra, i extreia cilindres que eren tramesos a Barcelona per tal que els experts en calculessin la solidesa.

Tant la riba esquerra —Penalta— com la dreta —Mont-roig— són de sòlida roca, i asseguraven per obra de la naturalessa que el mur podia estrebar-s'hi i engalzar-s'hi bé.

Vista d' un transformador d' una central hidroelèctrica , 1921 - Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929

Vista d' un transformador d' una central hidroelèctrica , 2006

A partir d'aquell moment la Companyia demos­trà, potser per primera vegada en aquestes terres, com calia treballar en gros: vingueren màquines de tota mena, perforadores, formigoneres, piconado-dores... i hom els aplicà l'energia elèctrica, precisa­ment la que baixava de Tremp. Els anomenats «trens Renards» descarregaven emes \ bigues, \ sirgues i dinamita.

Quan fou construïda, la resclosa de Camarasa era la més alta d'Europa —102 metres—, amb un gruix de base de 76 metres. Més de 150 milions de metres cubics d'aigua no demanavem menys.

Del llibre ELS RIUS DE LLEIDA De Josep Vallverdu y Ton Sirera Edicions Destino Barcelona 1976

Fotos: Fons fotogràfic Salvany

 

Envia correu a l´autor