Aquesta vall resulta interessant per tal com ens posa
en comunicació transversal —aquesta sempre tan difícil
comunicació a Catalunya— els rius Pallaresa i Ribagorçana.
La qualitat primeríssima de'la Vall d'Àger és
que s'escola per sota mateix del Montsec en el seu punt
més interessant, de forma que la longitud de
la vall coincideix amb la del Montsec en el seu llom occidental,
l'anomenat Montsec d'Ares. Si la comarca de la Noguera és
anomenada la Meso-potàmia, amb quanta raó ho
comprovem ara que veiem els dos rius esmentats, formant
els dos límits, oriental i occidental, d'aquesta
vall; la Noguera Pallaresa baixa del nord i perfora el
pas de Terradets, precisament formant el congost que separa
el Montsec d'Ares del Montsec de Rúbies. La Noguera
Pallaresa, quan tot just surt del congost, sembla com si
es volgués endinsar en la Vall d'Àger,
fent una finta, talment una punta de floret en esgrima,
una petita ziga-zaga vers ponent. Aviat, però, troba
terrenys més enfondits i meridionals, per a continuar
el seu curs nord-sud.
A ponent, la Noguera Ribagorçana, admirable i
constant, com establint competència amb la seva
rival de la dreta, ens ofereix una obra també estimabilíssima
i de tanta o més importància que la que produi
al llarg de milions d'anys la Pallaresa: el congost
de Mont-rebei. Aquest tall finíssim, de bisturí geològic,
perfecte en la seva execució, és d'una força
impressionant i, ara que tenim notícies que es demana
una carretera que ampliï el pas primitiu que hi ha,
ens apressem a convidar tothom a fer aquest trajecte,
invitació potser innecessària, per tal com
serà la via lògica per a accedir a la Vall
d'Aran i a la Vall de Boi, per posar només dos atractius
exemples de pols d'interès.
A la falda del Montsec, a una altura aproximada
de mil metres, neixen tres rierols que prenen cursos diferents.
El primer tomba vers ponent i caurà a les aigües
de la Noguera Ribagorçana, ara embassades:
els dos de més a llevant reuniran llurs aigües
en un curs comú, el Pui minso, humil i sequiosenc,
que correrà dos terços de la vall fins al
seu límit oriental, on caurà a les aigües
de la Noguera Pallaresa, igualment embassades. És
la presència d'aquest cabalet d'aigua, visible al
fons de la vall, el factor que li dóna més
personalitat de conca fluvial, tot i la seva eixu-tesa
més que relativa.
|
Ni cal dir que el regadiu que permeten tan escasses
aigües és una qüestió més
aviat conceptual, però la mica de verdor,
la cinta d'arbres que segueix el llit, tot ajuda
a conformar un paisatge humà en contraposició a
la densa, dura, geològica afirmació del
Montsec dreçat al davant, paret de pedra al
cim, pendent allomada i margosa a baix, ampla faldilla
de terra conreable, amb poblaments ara dubtosos:
el Montsec, però, que tan desert apareix avui,
havia tingut habitants i no pas en pocs nuclis: Agulló,
Corçà, la Régola, l'Ametlla,
el mateix Àger, havien tingut un poblament
dens. Això anava lligat a l'existència
dins la vall de tres entitats diguem-ne territorials:
la vall com a unitat geogràfica, el vescomtat
d'Àger com a entitat històrica, i la
col·legiata d'Àger, que vingué a ésser
l'hereva de la força política i la
influència del vescomtat.
Quan tot se n'anà en orri, en començar
la decadència de l'abadia, que havia perviscut
i sobreviscut com a abadia molt independent (nullius), fou
el 1592, que el papa Climent VIII la convertí en
col·legiata merament arxiprestal, encara
que exempta, i conservà aquesta condició exactament
fins al 1874, que passava al bisbat de Lleida.
|
Hem escrit, ja amb anterioritat, respecte de la vall d'Àger,
que, encara avui, quan tota ella ha esdevingut un lloc
de pas, se'ns apareix com un autèntic «territori»,
presidit per un bony del terreny sobre el qual s'enfila
en dos o tres esglaonats la magnífica pinya del
poble, amb la seva església parroquial, de Sant
Vicenç, enorme, feta d'agregacions i aglutinats,
des del sepulcre romà (la banyera, en diu la gent)
del segle III, en marbre, i bellament esculpit, que fa
de pica baptismal, fins als «sancti de guixi» o
la inscripció a la paret, que recorda el bocinet
del cos d'Arnau Mir de Tost, que s'hi conserva.
|
Ens cal abandonar, però, aquesta simpàtica
vall: emprendrem el camí vers llevant, en cerca
de l'aiguabarreig teòric del rierol d'Àger
amb la Noguera Pallaresa. I hem dit teòric,
però diem bé: l'embassament de Camarasa
ha canviat del tot la fesomia dels antics cursos fluvials
i avui dia el riuet del Pui, o riu Fred, aboca les
aigües força més enrera d'on les
devia abocar fa vuitanta, o seixanta, anys: avui les
aigües del riuet del Pui cauen a les embassades
de la Pallaresa, després de Sant Just, poc més
al nord d'Oroners i ben prop d'on es troben carretera
i ferrocarril. |
El millor camí seria travessar l'anomenat pont
penjat, gairebé a la cua de l'embassament, i, deixant
el vehicle, continuar a peu cap a la Baronia de Sant Oïsme
i vers el sud. Hi ha dos camins per a accedir a la Baronia —la
Baronia és un poble, entenguem-nos—; l'un, més
planer, fa un bon tomb, i camineu més d'una hora.
L'altre continua a pic damunt el pantà i és
més costerut, però també més
remunerador, si ens és permesa l'expressió.
Hom troba pins vora l'aigua, pins plantats per l'empresa
hidroelèctrica, però ben aviat són
les carrasques, les serveres, els rebolls i les mil i una
herbes, amb claps de líquens blancs encastats a
les roques pissarrenques, allò que trobem.
|
La Baronia és
tota una escenografia. Una torre del castell, rodona,
força entera, domina el morrot que cau a plom
sobre l'aigua. Ben a prop, l'església, dedicada
a sant Bartomeu, amb un campanaret quadrat, caigut
en un costat, però conservant els finestrals
partits en mainells ben treballats als altres tres.
El campanar és al damunt del llom de la teulada,
tot just acabada l'àbsida. Dues absidioles
més fan sobres-sortir llurs bulbs als costats.
Tot enderrocat, abandonat, tot trist. La Baronia
s'ha despoblat per incomunicació. Dues
cases hi romanen habitades, l'una amb televisió i
tot. No tenen aigua corrent, ells que disposen, cinquanta
metres més avall, de milions i milions de
litres d'aigua. A les entrades de les cases habitades,
al costat de les impressionants piles de llenya preparada
per a l'hivern, veureu els càntirs negres,
de bona terrissa de Verdú, plens, tapats els
colls amb draps i fulles de verdura, càntirs
que de tant en tant, amb arguenells i a llom d'animal,
van a carregar. En una de les cases hi ha allotjada,
per una llarga temporada, una família barcelonina
que ha tornat als orígens i ha fugit del traüt
i la demència ambiental per contemplar la
natura i fer petits treballs d'artesania: collarets,
polseres de cuiro, mentre els infants corren pels
rostos, juguen amb velles cassoles foradades
i toquen amb els dits les plantes i els insectes.... |
Només a alguns quilòmetres, al peu de la
carretera, Àger té els carrers encimentats,
cafès, automòbils, gatzara. Però aquí som
a les vores d'un embassament que, amb tot l'avanç que
industrialment representa, no ha pogut encara vivificar
aquests pobles moribunds de les vores. I és que
la reflexió s'imposa. Els nostres embassaments foren
fets, especialment els més antics, amb una única
mira: l'obtenció d'energia elèctrica. Hi
manca la carretera que els circum-val·li, que permeti
el magnífic viatge turístic que hom hi podria
fer i que ara cal dur a terme a peu, com aquests escolars
de Lleida que ara pugen la costa i que envesteixen les
persones grans demanant dades per tal de fer la sempre
obligatòria «redacció».
—Digui'm alguna cosa d'aquesta església.
—Doncs mira: que és del segle xii, modesta, sense
gaire estil, llevat del campanar, dedicada a sant Bartomeu,
amb una única campana fosa el 1726, que té una àbsida
central i dues absidioles...
—Ui, no me'n recordaré, d'aquests noms. Digui-m'ho
en castellà...
|
Més al sud de Sant Oïsme
el terreny s'obre un xic —som davant per davant dels
Oroners—, i l'aigua forma el gran llac triangular
a què abans al·ludíem: hem ultrapassat
el barranc de la Baronia, amb el molí de Maranya,
també conegut per Molí del Barranc.
Hi ha gent que recorda com, de petits, llurs pares
els portaven a veure baixar els rais per aquests
indrets. Podríem, ara, arribar-nos a Fontllonga,
un altre dels indrets incomunicats de la Noguera.
Aquest sector central dessota el Montsec és
un desert. Fontllonga no té altra comunicació amb
el món que la carretera que, per Meià,
descendeix a Artesa. Un tomb impressionant si aquesta
gent han d'anar a Lleida o a Balaguer.
Però ara tenim el remei a l'abast de la
mà: hom construeix, finalment, la carretera
anomenada del Doll, que enllaçarà Terradets
amb Balaguer per la Maçana i Fontllonga.
El canvi serà espectacular: no caldrà fer
el tomb pel coll d'Àger i ens afigurem que
el turisme autèntic hi sortirà guanyant,
tant per la varietat augmentada de les possibles
rutes com pel fet que el sector de Fontdepou, les
Avellanes, Santa Linya i Tartareu quedarà reservat
als qui hi aniran més que no als qui hi
passaran. |
|
Més al sud, la punta anomenada Coscoll torna a
dreçar uns penya-segats terribles damunt l'embassament.
Però ja manca poc per a la Maçana, caseriu
escampat que marca el tros final que mena a la presa. Per
cotes més baixes, arribem ja a entreveure l'últim
engorjat de l'embassament, el primer que havíem
trobat en iniciar-ne el recorregut per la riba de ponent.
Ara el camí és viable, però no és
factible de fer-lo en cotxe des de Fontllonga, almenys
arran de l'aigua, i només en tractor o vehicle de
tot terreny per l'interior. Nosaltres, però, hem
travessat un bon dia per la falda de Sant Mamet des d'Alòs
a la Maçana. I ja veiem la Central. Fa vent, sempre,
ací. El tall fet a la roca és viu, el salt
i els desguassos laterals aixequen un terbolí fortíssim.
Travessem el pont. Camarasa, el poble, és tot just
un quilòmetre avall. Però, recordem-ho, en
ultrapassar la Noguera Pallaresa per damunt de la presa
hauríem abandonat ja aquest riu. Tornaríem
a ésser al vell, al conegut Segre.
Aquesta resclosa de Camarasa desvetllà, en començar-se'n
la construcció, una curiositat general. Ningú no
n'havia vist fer mai cap, pels rodals occidentals. Els
homes de ponent Sabien que a Tremp els canadencs n'havien
bastida una anys abans, però ara aquesta de Camarasa
els tocava de ben a prop, era en ple territori baix, a
tocar dels plans, a poques passes com aquell qui diu del
Segre.
Escriu Domènec Carrobé:
«Tot i que aquell ritme nou, podríem
dir entremaliat, fins esterrebeldat, trencava les
oracions a la vida plàcida d'aleshores,
cal dir que la gent d'aquests pobles veia amb bons
ulls la transformació que li venia al damunt.
No solament n'estava contenta: s'identificava amb
l'obra; seguia delerosament els alts i baixos que
hi havia; portava el compte dels treballs que s'hi
feien.
»Encara més. Tothom, així que
podia, hi feia una escapada per veure com anaven
les obres de la presa dels Dos Rius. Es pot ben
dir que ningú dels pobles veïns de
Camarasa no deixà d'anar a donar un cop
d'ull a la presa en construcció...»Amb
la construcció de la resclosa de Camarasa
es produí el cas curiós de trobar-se
aparionades dues civilitzacions del tot dissemblants.
La primitiva de les coves i la moderna de les màquines.
Una a tocar de l'altra, cabalment. Les coves, la
del Tabac entre elles, que ens fan recular a l'aparició del
primer ésser humà a la terra, aquell
primer camarasí que caçava amb sagetes
de sílex...» |
|
Hom començà a treballar l'any 1916 en la
presa. Amb caràcter d'exploració, hi havia
pocs obrers. Els primers treballs foren el sondeig de les
roques on s'havia d'assentar la paret, al fons del riu
i als estreps laterals. La perforadora, l'any 1916, era
moguda a vapor, alimentada amb carbó de pedra, i
extreia cilindres que eren tramesos a Barcelona per tal
que els experts en calculessin la solidesa.
Tant la riba esquerra —Penalta— com la dreta —Mont-roig— són
de sòlida roca, i asseguraven per obra de la naturalessa
que el mur podia estrebar-s'hi i engalzar-s'hi bé.
A partir d'aquell moment la Companyia demostrà,
potser per primera vegada en aquestes terres, com calia
treballar en gros: vingueren màquines de tota mena,
perforadores, formigoneres, piconado-dores... i hom els
aplicà l'energia elèctrica, precisament
la que baixava de Tremp. Els anomenats «trens Renards» descarregaven
emes \ bigues, \ sirgues i dinamita.
Quan fou construïda, la resclosa de Camarasa era
la més alta d'Europa —102 metres—, amb un gruix
de base de 76 metres. Més de 150 milions de metres
cubics d'aigua no demanavem menys.
Del llibre ELS RIUS DE LLEIDA De Josep Vallverdu y Ton
Sirera Edicions Destino Barcelona 1976
Fotos: Fons fotogràfic Salvany
|