Lo día 23 de Juny de l’any pasat varem anar á Balaguer y Camarasa deu socis del “Centre Excursionista de Lleyda”.

Balaguer, que ja era coneguda de casi tots nosaltres, fou lo punt de parada del viatje qué férem á Camarasa; no obstant, aprofitarem l’esto­na que estiguérem en la capital dels Comtes d'Urgell, visitant l'iglesia de Sta. Maria, la del renomenat Sant Cristo y'l derruit palau dels Com­tes. Del que en son temps devia haber sigut palau senyorial, hont des­cansaven de ses béliques correries los comtes, sols restaven en peu les parets. Lo que havia sigut hostatje d'aquells homes, que tants paíssos reconqueriren y tants caps de moros tallaren, servia de basses de dipo­sit de l' aygua qu' alimenta á la població. ¡Extrany contrast de la vida!. Lo Temps havia obrat una transforr­mació profitosa en bé dels balaguerins, y nosaltres, al parangonar l’época passada ab la present, ens semblaba oir la rialla sarcástica que llansaba aquell déu contre les petíteses y egoismes de senyors feu­dals.

Mirant los murallons caiguts,.les saeteres y 'ls marlets, trencats, ens recordabam de les embestides dels enemichs y, sobre tot, d'aquell setje memorable del any 1413, en que 'l rey d' Aragó, Ferrànd I, se va apoderar d' aquella capital. Se conta, que 'ls guerrers del senyor de Balaguer, plens de ferro y armats fins á la gola se tingueren que rendir, mossègantse 'ls dits de rabia, abans de que 'ls d' en Ferrand assaltessen la plassa.

Tot era degut á la gran destrossa que 'ls projectils enjegats per les bòmbardes y per la temible cabreta, que llensava pedres de 32 arrobes, havien ocasionat en les muralles quals destrosses nosaltres ens creyám. estar mirant. Los descendents dels indomits bergusios, entregaren la plassa esporucats, al veurer caure 'ls pedruchs que disparava aquella máquina infernal anomenada cabreta mitjansant ex­pressa autorisaçió del Comte en Jaume d'Urgell.

Després de dinar á Balaguer ens encaminarem en dos tandes á Camarasa. L' avançada hi aná a pèu; el ressegats verificarem lo cami en un cotxet vell, arrosegat per dos cavalls prims, com aquells que surten á les curses de braus. Nosaltres anavam en la segona tanda, y sí be passarem un mal rato, lo doném per ben empleyat, després, de les impresions que allí arreplegarem, puig que no s' en trovan tots los dies. Aquí van: De bones á primeres lo cotxet emprengué'l cami molt depressa, estirat por aquelles bestioles que se'ls podia estudíar anatomia, per estar sos ossos á punt d'esquinsar la pell. Pro alló va esser una osten­tació de forses, ja què'l cotxero desd'allavors no pará de cridar y esgargamellarse. De tant en tant aquells esqueletos ab figura de ca­valls, estiraven un poch més depressa, pera tornar al poch rato á ca­minar á pas de professo. Casi 'ns ho estimàvem mes, ja que, ab los rochs del camí, que tot sovint lo cotxe hi ensopegaba, era preferible avansar d'aquella manera. Ens semblaba passar per un pédregal, y en aquets punts s'hi te d'anar poch á poch. Potser per distreuremos ens deya 'l rústich:

—Aquí, en aquest camp, vaig matar un dia una guineu. Allá, en aquell turonet, me va empaitar un llop. ¿Veyeu, aquell punt que fa frisança y, que 'l que hi cau ja no s' en alsa més?; donch s'hi va volcar aquest cotxe anant plé á caramull. Venia la Margarida y 'l seu home, dos dones de montanya, tres criatures, dos frares, tres monges y un escolá. Lo susto fóu dels que fa historía, pró, gracies á Deu, no passá rés . . .

Y l'home seguia contant fets per aquest estil, fent ganyotes y gestos com un mico, mentres lo cotxe seguia saltant y brincant com una cabra. Un company, que estava groch com la cera, se miraba á n' aquell home ab los ulls esfarehits; y 'ls altres mitj marejats, s' agarraven ahon podien fent equilibris y pensant en la mort. Fou un mo­ment terríble lo de passar aquell punt hont havia volcat el cotxe. Alló semblava un suplici dantesch, y quan ens creyam entrar en la porta ab el fatidich lletrero de: “Perme si va nella citta dolentet”, el rustich tartaner ens deya boy rient: —¡Ja 'l pahirán lo dínar, y si pateixen de mal d' estómach, ab dos viatjes com aquest es curat pera sempre!. .

Per fi arrivarem à Camarasa. Lo poble está assegut en forma d’ anfiteatre en la part mitja d' una montanja desd' hont se domina aquella bella encontrada, alegrada ab los cants melodiosos del Segre, després d' haverse unit en marital abrassada ab lo Noguera Pallaresa.

Lo poble ab ses casetes blanques, escalonades, semblava una vola­da de palomes misatgeres que fruien la poesia d’ aquell punt, descansant de sa llarga ruta.
Per tot arreu se veyan picatxos y serres que tancaven aquella vall; tant sols en la part del mitj dia, se veya un tros de terra llunyana, en la que ‘s confonia ‘l vert dels camps ab lo blau purissim del cel, en lo moment solemnial en que 'l rey dé la natura enviaba un petó de despedida à Camarasa, abans d'anar á la posta com una colossal custodia d’ or..

Tot just se comehsava' á fer de dia quan ens varem llevar per anar á les coves. Les primeres alenades del auba les veigerem passant per lo pont que posa en comunicació 'l poble ab lo Montròig.
Pit amunt sempre rebiam l' oreig matinal, ple de perfums y flai­res montayenchs, ab boca oberta, sadollantmos ab les aromes de la ginesta, y farigola, lo romaní y la menta.

A trossos era tant esquerpa la serra que pujavam que un company que anava muntat en un burret, s' apeà de por, y de tanta engunia que tenia, ens deya ab molta naturalítat que suava, mes á cavall que á peu. Seguirem la ruta voreijant casi tot lo Montroig, y mentres anavam pujant ens entreteniam donant crits y esclatant en rialles que '1eco, com aquets xiquets desvergonyits, s' encarregaba de repetir. Los aficionats á les ciencies naturals pogueren estudiar les plantes muntanyenques: L' hisop, espigol, romaní, argelaga, murtra, menta etc.ctc., y arreplegarem bon gra­pat de ossils, abondant les atrypa hemio-phasica als cuals la gent de per alli los donen lo nom de cabretes. També 's va trobar un tros de un hermós ammonites (Ptychites) opulentus y un ammoniles Humphryi. Aquet se trobaba incrustat á una roca, y al fer forsa per arrencarlo, se va trencar puguent obtenirlo, encara que trencat, complert.

Haviam perdut de vista al poble, y sobre nostres caps donava grans xirrichs un áliga, que passá ab lleugeresa ab les ales desplegades. Un altra movia lés ales, tenint lo pich agarrat en una presa.

Per un moment ens semblá que estavam presenciant lo suplici de Prometeu encadenat en la roca viva y devorat perpetuament per un áliga. Cap-fi-cats ab eix mite y distrets mirant al nostre costat un dels guies, que tenia 'l nas llarch, la mirada escudrinyadora y la barba com un plomall escarransit, ens semblava que era 'l deu Pan vestit ab el trajo de pagès.

Quan vàrem arríbar a la cova del Tabaco, que ab aquest nom es co­neguda la que es mes visitada y perque dins s’hi troba una terra pare­guda al tabaco—ens feu l' efecte al contemplar sa boca descomunal y osca, que era 'l forat d' un volcan apagat y tombat. Al iluminarla el sol, li donava un coloret roijench, venint a nostra memoria aquella boca del infern que haviam vist en varies obres esceniques, molt més, quan reflexants 'ls rajos solars semblava que eixia del antre vapor calurós eecapat de 1' entranya hont pareixía hi reynava.'l foch. Abans de entrar en l' antre infernal esmorsarem per pendrer mes ánimos. Un company recullí una ploma d'áliga y se la posà al sombrero: dava gust lo veurela, mentres ol qui la portava bebia d' una bota el llarg galét. Ab los ciris encesos seguirem los recons de la cova, recorrentla ab tot cuidado, perque la mà del home egoista, al arrencar 1' ocre y la argila hi havia deixat varis clots, hont algun hi havia trobat la mort.

Emdadalits admirarem les variades formes geométriques preses per les estalactites, en qual punta hí brillava la gota mare que ab esfors in­cansable anava teixint aquelles filigranes, que 'l talent del artista alarb difícilment havia pogut imitar en les mesquites y palaus orien­tals.

En un lloch com una garita, que s' hi ha d' entrar per un forat estret, alli les estalactites eren alabastrines, essent les formes preses molt originals. ¡ llastíma de no portar llums de benagla pera poguer assaborir aquelles belleses tenyides ab colors groch, vert y roig, com aquets palaus del Orient que veyem en els cínes!.
Deixant aquesta cova 'ns encaminarem vers la de l’ Escaleta que 's troba més avall de la mateixa montanya. Pera pujar á n' aquesta es precís sapiguer escalar muralles, com fan los qui busquen nius d' oli­ver. La cova de l' Escaleta es grandiosa; ningú ha arribat al fi, y esgons varen explicar els tres arrojados que hi pujaren, de no haverse emportat un cordill, potser a hores d' ara encar estarien cercant la sortida. Alló diu que feya fredat, hi havia moments en que s'havia de passar per un roglet com una maroma, tenint devall un precipici que ab molta facílitat s' hi podia caure.

Devallarem la montanya pera anar á veure la unió dels dos rius: lo Segre y 'l Noguera. Allí en una pelvis obrada entre tres montanyes se verifica l' abrassada dels dos citats, rius, mentres entonen á dues veus un himne plé de petons y carícies saludant lo seu maridatje y enviant dolços trins á la sempre pródiga mare-Natura. Sobre l' herba del marge reposarem bona estona. Lo pont del dia­ble, que posava en comunicació al Montroig ab la montanya de la Mesana y que fou destruít per una crescuda del Noguera, era mirat per nosaltres ab cert desconsol y tristesa, perque 'ns feya enrecordar de que eram espanyols, es á dir, que estabam subjectes á un poder centralista. Un fill del país havia ímprovisat un medi senzill (una caixa de fusta que ab unes corrioles corria sostinguda per dos cables) pera passar á l' altre banda. En aquell punt se hi.veya una professó gran d' uns insectes coneguts ab lo nom vulgarde pantiganes.

Tots d' una sentirem set, buscant per tots indrets un filet d' ai­gua. L' ull de la fada, que cansada d' estar empresonada, com diuen los de la montanya—vol mirar la vegetació, que á n' ella li deu la vida, no'l trobavam en lloch.

Per fi, assedegats, molt més per haver cercat en va y casi haver perdut l'esperança, trovarem una fonteta, ab un filet com un cabell que, parodiant als de montanya, podiam dir, que aquella ninfa tenia 'ls ulls migrats y ses llágri­mes eren esquifides y térvoles.

Vorejant lo Segre tornavam prop de mitj dia al poble. Desde molt lluny se veya esfumada la montanya de la Mesana, ab trossos d' un vert groguench, degut al brancatje. Lo temps no podia esser millor, y l'airet que s' havia girat produia un soroll apagat que, junt ab lo remoreig del aigua, ens produí l'efecte de que en aquell empinadíssim mont corrien febrosament los genis deia montanya mentres ses gargamelles seques repetien una paraula, entre 'ls xis­cles de les juguetones ninfes y 'ls esclats de riure dels faunes: ¡¡Evohé!! ¡¡Evohé!!...»

Lo poble de Camarasa que té 'ls carrers costeruts, ofereix quel­cóm de remarcable. En la part alta hi ha un torreó quadrangu­lar, y una iglesia casi derruida. D' aquesta 's conserva l' absis y un trós del creuer. L' estil románich de últims del segle XII se presenta en aquest petit temple ab gran esplendor. L' absis se con­serva sencer. La volta de quart d' esfera que 'l cubreix, continúa tan sólida com lo dia que la van fer. Cap de les doveles ha fugit del seu puesto. L' exterior del absis está reforsat per uns quants archs que des­cansen sobre esbeltes columnetes. Los adornos que 'ls garnixen son línies trencades, que recorden los antichs motius bissantins. La llum penetra per estretes finestres, que segurament deurien estar sense vidres. Mes pareixen overtures per llansar fletxes, que per donar llum. Al interior se pot admirar lo gran pas donat per l'art románich. La volta de mitg canó descansa sobre solits archs apuntats. Aques­tos archs directrius, preciós invent dels monjos de Cluny, descansen sobre aixerides columnes. Son bastant primes, y anuncien que no 'strobava gaire lluny la vinguda del estil gótich.

Les impostes y capitells son una verdadera filigrana. Entre la flora del pais, se veuen escenes del antich y nou testament. Los cossos de Adam y Eva son esculpits ab tal naturalitat, que fa creu­re si foren executats baix la impresió del model viu. Hi ha mar­tiris de sants; encara que en alguns dels grupos de figures no está ben determinada la escena, va fer suposar á alguns companys que eren representacions grotesques, criticant vícis de l'época.
Avuy día aquest temple, que es una página de la historia de Camarasa, 's fa servir per guardar llenya y per habitació dels pobres transeunts. ¡Llástima que aquesta producció ingénua y espléndida del art románich, estiga abandonada als capritxos del temps y dels homes!....

A péu marxarem d' aquella bella encontrada cap á la carretera de Balaguer, hont ens esperava 'l cotxe que devia de porta 'ns á Lleyda.
Atravessarem, cantant, grans extensions, de camps y d'oliveres, mentres les sombres de la vetlla avançaven recelosament, llensant arreu llurs espesses y atapaídes veles. Ensopits estavam, quan la veu dol cotxero 'ns despertà; veigerem la fila de llums eléctriques de la nostra Banqueta, y 'ls punts lluminosos que, asimetricament, prô formant un tot agradable, están escampats per les cases de la part baixa y l'alta de la població, ab diferencia de intensitat y de color.
Aleshores, donantmos compte de que eram lluny de Camarasa, y recordant ab recansa los bons ratos que passarem en aquella poética y pintoresca encontrada, ens despedirem ab la pensa. No di­guérem adéu, sino “á reveure”.

"transcripciò literal"

Lluis Izquierdo y Manel Serra.

Dels Butlletins del Centre Excursionista de Lleyda 1908