La primera notícia que tenim sobre el castell de Privà és de l'any 1085, en què el comte Ermengol IV cedeix als esposos Brocard Guillem i Caritat el puig de Privà, reservant-se part del delme per a obres del castell; situat al territori de Santa Linya, limitava a orient i el sud amb el Mont-roig i el coll de Llorenç i de Marmiolo. Pocs anys després, el 1093, el comte Ermengol V féu donació a Santa Maria de Solsona de l'església de Privà. El mateix any Guillem Brocard cedia a l'esmentada canònica el castell de Privà. El 1155 el castell consta que es troba sota la guarda de castlans de la canònica de Solsona.

Al segle XIV el castell de Privà s'incorporà al marquesat de Camarasa

Queden poques restes visibles del castell de Privà, sobretot per dos factors; el primer és l'espessa vegetació que domina tot el turó i que fa molt difícil de distingir els elements constructius. El segon és l'acció de l'home, que ha saquejat els murs i ha re aprofitat els carreus per abancalar sobretot el vessant oest, factor que a més de destruir bona part del castell ha disfressat les poques restes amb nous elements. De tota manera, sembla que el castell es va adaptar a la topografia allargada del sector septentrional del turó i hom va construir defenses en aquest sentit, com en el vessant oest; la cara de llevant, molt malmesa, segur que també tenia muralla, perquè és la part més feble des del punt de vista defensiu. Es conserven restes de la muralla a la cara oest fins a una alçària variable entre 1,20 i 1,60 m; tota ella de maçoneria irregular de pedra calcària i argamassa de guix i calç. Sembla que es pot afirmar l'existència d'habitacions rectangulars adossades a la muralla de la cara oest. En el centre del turó destaca una estructura que per l'arrebossat que presenta pot tractar-se d'una cisterna. El material ceràmic que fins ara s'ha trobat en superfície indica una ocupació feudal durant els segles XIII i XIV, i sols una intervenció arqueològica podria donar dades referents a les primeres cites documentals del final del segle XI.

L'església ocupa el sector meridional del turó òn es troba el castell de Privà.
La primera dada d’aquesta església és la donació que féu Ermengol V de l'església de Privà a Santa Maria de Solsona l'any 1093. L'església de Privà passà a ser sufragània de la propera parròquia de Santa Maria de Santa Linya i per aquest motiu, tot i ser patrimoni de la canònica solsonina, no apareix en les butlles de l'any 1151 ni en l'acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l'any 1163. La vinculació de Privà a la parròquia de Santa Linya és coherent amb el fet que al segle XI el castell de Privà apareix integrat al terme de Santa Linya.
Església de planta rectangular amb una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular del qual només es conserva l'arrencada de l'angle nord-est. La nau presenta una volta de canó apuntada, parcialment ensorrada, que carrega directament sobre els murs laterals, molt gruixuts, i que era reforçada per dos arcs torals, l'un situat al punt de carregament de l' absis amb la nau i l'altre al punt central de la nau.
De les dues capelles laterals obertes prop de l' absis, només se'n conserva la capella del mur septentrional, amb arc apuntat adovellat.
A la nau resten tres columnes adossades, de les quals la columna central del mur nord està decorat amb dents de serra. El punt de contacte entre els murs verticals i l'arrencada de la volta és marcat en tot el perímetre conservat per una doble motllura.
La porta d'accés al temple s'obre a l'extrem oest del mur septentrional. Aquesta portada, que ja es pot considerar d'estil gòtic, presenta quatre arcs de mig punt lleugerament apuntat en gradació interior. L'accés a la nau es devia fer per mitja de tres esglaons dels quals sols es conserva l'arrencada des de la pilastra central.
Com que tot l'edifici és situat en una zona topogràfic pendent, el nivell de la zona nord i est és més alt que e l'oest, i per tant es van adoptar mesures per salvar aquesta diferència que es veuen reflectides tant a l'interior de la nau (graons d'accés) com, sobretot, al mur meridional, on a l'angle se disposen de quatre a sis podis esglaonats. És en aquest angle on es troba el campanar avui parcialment enderrocat i del qual sols es conserva l’escala de cargol per a accedir-hi. De planta rectangular, sobresurt del mur de l'església, però en canvi disposa d'una bona fonamentació esglaonada adaptada a la topografia. Al campanar hom pot veure l'escala de cargol desplaçada de l'eix central i l'estreta porta d'ingrés, que no conserva la forma original.
A la part superior del mur meridional, prop del campanar, es conserven sis de les mènsules que formaven la cornisa exterior; totes sense decoració.
L'aparell constructiu és molt acurat, fet a base de carreus rectangulars ben escairats de pedra calcària blanca tant a 1a cara interior com a l'exterior. Pràcticament tots els carreus tenen marca de picapedrer, de les quals se n'han identificades fins a onze de diferents.
Totes les solucions arquitectòniques adoptades indiquen una datació de ben avançat el segle XIII.