La primera notícia de la comunitat i de la seva església és de l'any 1080, quan Garsenda, muller de Guillem de Meià, féu el seu testament i nomenà com un dels marmessors Eliarda, abadessa de Sant Pere, que cal identificar amb aquest antic cenobi femení. El 1215 ja no tenia comunitat femenina, ja que en aquesta data Ramon de Cervera, senyor del castell de Meià, i la seva muller, Miracle, d'Urgell, donaren a Sant Pere del Pla i a Guillem, capellà del temple, tot l'honor (un mas) que tenien al terme de Meià, amb l'obligació que es pregués per les seves ànimes i la del seu fill Jaume.

Aquesta església tingué inicialment una comunitat de monges o donades que devien seguir la regla benedictina. Després de quedar sense comunitat, l'església fou unida al cenobi de Santa Maria de Meià i els seus béns foren units a la mensa prioral.

Actualment es conserven a l'església de Sant Salvador de Vilanova de Meià tres olumnetes amb capitells,reutilitzades com a suports d'una ara d'altar situada a la capella nord. És evident que aquest no era el seu lloc original, ja que les bases d'aquestes columnes han estat desigualment escapçades per adaptar-les a la nova funció.
El treball escultòric de les tres columnetes amb capitell i base és de poca qualitat i les formes del fust i els capitells no tenen un acabat acurat. Les mides no estan proporcionades, el fust és massa gruixut en relació amb l'alçada i el capitell massa gros.

A mitjan segle XVII encara devia tenir culte, ja que Roig i Jalpí en fa esment dient: "San Pedró Apòstol. Antiguamente era Monastero de Monjas de S. Benito, según parece de los edificios y de algunos instrumentos antiguos que se conservan en el Archivo de Meyà. Sus rentas fueron aplicadas a la mensa Priorat". Es desco neix quan deixà de tenir culte, i en l'actualitat el temple es troba totalment arruïnat.

De l'església només resta la part baixa dels murs nord i de ponent, que semblen indicar que es tractava d'un edifici d'una sola nau, segurament cobert amb volta de canó; aquesta era reforçada almenys per dos arcs torals, un adossat al mur oest, dels quals es conserven les bases dels pilars. Aquests murs tenen un aparell de carreuó allargassat i ben escairat, disposat molt ordenadament en filades uniformes, que no permeten, però, establir una clara datació.

Enciclopedia Catalunya Románica