A l'inici aquesta església probablement fou una su-fragània de la de Sant Cristòfol del Puig de Meià, fins que vers la segona meitat del segle XII els senyors del castell de Meià decidiren construir una nova població a la vall i l'establiren als peus de l'església de Sant Salvador, que posteriorment assumí les funcions parroquials que tenia Sant Cristòfol i que, com aquesta, depengué del priorat de Meià.

És un edifici d'una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per tres arcs torals (un dels quals forma l'obertura de l'absis), també de perfil apuntat, que arrenquen de senzills capitells semicò-nics. A llevant hi ha un absis semicircular, obert directament a la nau, en la qual un dels arcs torals fa la unió entre l'arc d'obertura de la conca absidal i l'àmbit de la nau. La volta arrenca d'una im-posta, molt alterada, però que a l'extrem sud-est conserva encara la decoració en forma de puntes de diamant.
L'absis és un dels elements més interessants de l'església, a cavall dels segles XIII i XIV, en la qual es manifesta el canvi estilístic entre el darrer llenguatge romànic, en el qual fou concebuda, i les primeres manifestacions de les noves formes i estructures gòtiques.

En conjunt, l'església de Sant Salvador de Vilanova de Meià és una construcció excepcional per la claredat amb què es manifesta l'esgotament de les formes de l'arquitectura del segle XIII, vinculades a l'Escola de Lleida, i l'aparició de les estructures gòtiques, que se superposen sense solució de continuïtat a les formes romàniques.

Enciclopedia Catalunya Románica

HISTÒRIA DE Vilanova de Meià

Aquestes terres estan poblades des de molt antic com ho demostren els enterraments megalítics en cista pirinenca del Bronze Mig-Final (1500-1200 aC); les pintures rupestres esquemàtiques; o les restes de l'Edat de Ferro (1500-900 aC). La història coneguda de la Coma de Meià comença, però, al primer terç del segle XI quan el comte d'Urgell infeuda aquesta vall a Guillem de Meià, després de foragitar els àrabs.
L'origen de la vila és l'antic poble de Meià, situat al turó que porta el seu nom, del qual solament resten les runes de les cases i del castell. El 1063 està documentat com a senyor del lloc Guillem de Meià, i el 1091 Guitart Guillem de Meià, el llinatge del qual està documentat fins al segle XIII. El 1227 ho era Ramon de Cervera, el 1233 Jaume de Cervera, i el 1035 la senyora del castell, vila i terme de Meià era la seua filla Dolça de Cervera. El 1312 Vilanova es va convertir en vila reial, a la qual el rei Jaume II va concedir privilegis perquè vinguessin nous pobladors. El 1330 Alfons el Benigne va crear el marquesat de Camarasa, dins el qual hi havia Vilanova de Meià, Castelló de Meià, Fabregada i quasi tota la Coma. Pere III el Cerimoniós va concedir, al 1374, a Vilanova el privilegi de celebrar una fira el dia de Sant Martí, origen de l'actual Fira de la Perdiu.
No es coneix l'època exacta en què al vessant sud del puig de Meià es va fundar el poble de Vilanova, però segurament fou a principis del segle XII si tenim en compte el document en què ja és citada l'any 1125 i alguns elements romànics força primitius de l'església parroquial. A finals del segle XIV (1395) tota la Coma fou assolada pel comte Mateu de Foix, que aspirava a la corona catalanoaragonesa a la mort de Joan I. El poble de Meià va ser totalment destruït i els seus habitants van baixar a Vilanova, que es convertí en la població més important.
Al 1426, Alfons el Magnànim empenyora Vilanova al Capítol de Canonges de la catedral de la Seu d'Urgell, que en seran els senyors jurisdiccionals fins a les desamortitzacions del segle XIX. En l'aspecte administratiu, fins al segle XVIII pertanyia a la vegueria de Lleida juntament amb Santa Maria, Gàrzola i Argentera; després, amb els Borbons, al corregiment de Lleida. Des del punt de vista eclesiàtic formava part del priorat de Meià.
Durant el segle XVIII sembla que Vilanova i tots els pobles de la Coma van viure una època de prosperitat econòmica que quedà estroncada, primer, amb la guerra del Francès i, sobretot, amb la primera guerra carlina, la dels set anys (1833-40), en què Vilanova va lluitar al costat dels lliberals i fou cremada i saquejada per les partides carlines de la comarca.