S'han identificat amb el castell de Llorenç alguns to­pònims citats pels autors àrabs al-Ràzï (segle X) i al-'Udhrï (segle XI); el primer esmenta, entre les fortifi­cacions del territori de Lleida, el castell de Loribas; el segon narra com Muhammad ibn Llop l'any 928 va voler fer una sortida des del castell de Lurinis a la ciutat de Tortosa. És clar, doncs, que el castell de Llorenç fou un important hisn de la zona superior del districte de Lleida, que protegia Balaguer dels pos­sibles atacs dels nobles cristians establerts més al nord, dominant directament el pas del riu Segre i visualment tota la Plana d'Urgell fins a Lleida. En la documentació llatina el castell de Llorenç apa­reix com a límit d'algunes propietats: el 1035 en una donació de la meitat del castell de Santa Linya d'Ermengol II d'Urgell i la seva esposa Constança, el terme del castell de Llorenç, encara musul­mà, apareix com a límit sud.

L'avenç de la conquesta cristiana envoltà progressivament l'inexpugnable castell, de manera que l'any 1090 els nuclis més propers com Camarasa i Gerb eren ja cristians. Llorenç es veié obligat llavors a pagar paries al castell de Gerb per a conservar la seva condició andalusina; així ho trobem en un document del 29 d'octubre de 1091 quan Ermengol IV i la seva esposa Adelaida consignaren que aquest castell juntament amb els de Castelló, Al­besa i altres paguessin tribut al castell de Gerb. Pocs anys després els comtes d'Urgell i Barcelona es repartiren aquests castells: Pe­dró Ansúrez, tutor d'Ermengol VI d'Urgell, i Ramon Berenguer III de Barcelona en un conveni amb data d'l de novembre de 1105 fan referència a una donació anterior dels castells de Llorenç, Cas­ telló, Algerri i Os, encara en poder dels andalusins.

El castell de Llorenç no caigué, doncs, en mans cristianes fins uns anys després de la conquesta de Balaguer (1105), simultània­ment a la rendició dels castells d'Os i Algerri, cap a l'any 1115, ja que el 23 de desembre d'aquell any Guillem Guitard de Meià par­lava en el seu testament dels castells i les viles cristianes de Llo­renç, Algerri i Almenar. Un cop conquerit el castell, decaigué ràpidament la seva importància, ja que va desaparèixer tota l'es­tructura fronterera en la qual havia tingut un paper tan important. Així i tot, apareix encara citat en un judici arbitral que tingué lloc el 27 de gener de l'any 1156 entre el comte d'Urgell Ermengol VII i el vescomte Guerau Ponç III de Cabrera sobre la potestat dels castells de Castelló, Llorenç i Balaguer entre d'altres. El castell es degué continuar mantenint i utilitzant ja que l'any 1211 es convertí en el darrer refugi de Guerau Ponç IV de Cabrera en la seva lluita per prendre a la comtessa Aurembiaix el comtat d'Urgell; allí fou assetjat i fet presoner pel rei d'Aragó.

El 1229, Ponç I comte d'Urgell i vescomte d'Àger, concedí a Guillem de Cardona drets al castell de Llorenç. Finalment, el 1314, aquest castell apareixia com a pertanyent al vescomtat d'Àger en un document de donació del comtat d'Urgell i del vescomtat d'Àger en franc alou, per part del rei Jaume II, a Teresa d'Enten-ça, complint la voluntat d'Ermengol X, comte d'Urgell.

El que considerem com a castell de Llorenç d'època islàmica és emplaçat en un ampli rocall prou irregular i trencat que sobresurt de la serra de Sant Cristòfol. No cal oblidar, però, que en època feudal l'assentament fortificat es desplaçà cap a la part baixa del rocall conformant-se al llarg de l'esperó que en direcció est forma aquesta serra, immediatament després de l'església de la Mare de Déu del castell de Llorenç.

El hisn andalusí. És situat sobre el rocall, amb espadat pronun­ciat en totes les cares excepte a l'oriental, que aprofitant el trenca­ment natural s'ha habilitat com a zona d'accés, en fort pendent. La superfície murada presenta planta irregular que configura dos ni­vells d'hàbitat situats en plans diferents. Es conserven restes de la muralla perimetral a l'angle nord-oest i a les cares sud i oest, com també a les entrades del terreny de la cara est. Sembla que a la cara nord no hi havia cap mena de tancament, o almenys no n'han quedat vestigis. Es poden considerar com a torres de planta més o menys quadrada les restes que hi ha a la part més extrema dels tres espe­rons sortints del rocall per la cara oriental. Tota aquesta muralla és construïda a base de maçoneria irregular encofrada, lligada amb ar­ gamassa de tàpia i calç, que en alguns llocs arrebossa la construcció. Hi ha alguns exemples de fonamentació del mateix terreny natural (angle sud-oest) a base de la mateixa tècnica.

A l'interior del perímetre murat hi ha alguns elements que po­den ser indicadors de la distribució de l'espai interior. Al nivell superior del rocall, de forma rectangular irregular i amb suau pen­ dent cap al nord, hi ha restes del que devien ser les cambres i pot­ser els magatzems, construccions rectangulars de maçoneria amb morter de calç i guix, que conserven arrebossat interior de guix. Al mig es conserva una d'aquestes cambres (9,60 X 5 m) orientada est-oest i que presenta restes de volta de canó rebaixada cons­truïda a base d'encofrat de taulons. J.M. Gavín l'identifica amb l'ermita de Sant Salvador. Creiem que és una obra moderna que potser va aprofitar antigues estructures d'època islàmica o feudal. En el suau pendent de la cara nord hi ha quatre cisternes rectan­gulars excavades a la roca, d'aproximadament 2x1 metres.

Al nivell inferior hi ha un segon perímetre emmurallat que és format per una torre de planta més o menys poligonal irregular i un pany de muralla d'uns 10,5 m, format per una part baixa (1,5 m d'alçària), construïda amb carreus rectangulars ben escairats i disposats al llarg i de través, i d'una part superior amb encofrats de tàpia. Sense una intervenció arqueològica que ho acabi de con­ firmar, sembla que aquesta muralla és d'època feudal, contem­porània amb les restes que es troben en l'esperó posterior a l'església, almenys les parts superiors de tàpia, on han aparegut materials ceràmics dels segles XII-XIII.

Finalment, el darrer element que es pot individualitzar és la gran cisterna col·locada entre l'espai que formen els dos esperons per on s'obre el camí d'accés a la fortificació. Parcialment enru­nada, i amb molta vegetació, és una construcció de planta rectan­gular amb volta de mig punt lleugerament descentrat i que encara conserva el broc per on entrava l'aigua de recollida superior. És construïda amb maçoneria irregular.

Tant les solucions arquitectòniques com les restes materials aparegudes en superfície, com també la documentació islàmica i feudal, indiquen que el període d'ocupació d'aquesta fortificació és llarg, amb el seu origen probablement anterior al segle X i una perduració fins al segle XIII com a lloc d'hàbitat important.

Enciclopedia Catalunya Románica