Ben esmorzats al parador de Seganta baixem de l'autocar a Tolba, amb un dia esplèndid. El sol, que ja fa hores que lluu, ens acarona i ens fa oblidar tants dies que està amagat darrere la boira, al pla de Lleida.

Sortim carretera avall, però de seguida la deixem per anar a creuar a gual el riu Sec, que avui no ho és, i retrobar-nos amb la cabanera. Davant nostre veiem les ruïnes de la torre de Falç, amb la seva masia als peus. Tot això, torre, masia i seixanta-vuit hectàrees de bosc i conreu és avui a la venda. "Sic transit gloria mundi". Que ve a voler dir que fins les carreteres amb més trànsit del món és malmeten, a la llarga. Som en terra de frontera, aqueixa torre de Falç és comunicava amb la de Viacamp, al nord, i amb la d'Entença, al sud. Totes estaven comunicades: Lluçars, Xiribeta, Alçamora... per poder prevenir els atacs amb temps. La frontera entrava en direcció a Catalunya seguint, aproximadament, la línia del Montsec, on encara podem trobar moltes restes d'aquestes torres de guaita. Sorprenentment, la frontera, que a l'edat mitjana anava de llevant a ponent, en la segona meitat del segle XX, s'ha transformat en frontera de nord a sud. La Noguera Ribagorçana, que abans era llaç d'unió entre les seves dos ribes, ara, amb les grans obres hidoelèctiques d'ENHER, s'ha tornat impermeable al pas, separant comarques i pobles que de sempre havien estat ben units per llaços familiars, de veïnatge i comercials.

Una branca de l'antic camí romà de la vall d'Àger creuava la Ribagorçana per Corçà i comunicava aquest poble amb l'avui abandonat Fet i els altres pobles de la ribera de ponent. Abans de desaparèixer sota les aigües del pantà de Santa Anna, Tragò era a un pas Camporrells. L'inundat Blancafort feia parella amb l'avui desert Finestres. De Boix només en queden ruïnes, ja que al quedar negades les seves millors terres els seus habitants el van haver d'abandonar. De tots aquests pobles només a Corçà que fa la viu-viu i a Camporrells hi queden habitants. Si ara es vol travessar el riu entre el Pont de Muntanyana i Alfarràs només es pot fer per una estreta carretera que acaba a la resclosa de Canelles. Al peu de la presa hi ha una pista que puja a Alberola, en temps de pluja aqueixa pista no és aconsellable ni per a tot terrenys. Si es creua el riu per la mateixa resclosa una altra pista també ens porta, per vora les ruïnes de Blancafort que, amb proutes feines, trauen el coll de les aigües, fins els masos de Millà. Aqueixa altra té trams tan pedregosos que no la fan apta per a turismes. Algú, potser inconscientment, va fer molt ben feta la feina d'aixecar una nova frontera en aquestes terres.

Aviat baixem cap a l'ampla llera del barranc de Queixigar, que neix prop del nostre conegut poble del mateix nom. Davant, enlairats, podem veure l'església i el fossar de Siscar, nom que vol dir lloc de canyes sisques o càrritx. Siscar, doncs, no té res a veure amb l'escatologia de la denominació oficial, "Ciscar". Barranc avall, poc abans del seu aiguabarreig amb el riu Guart, hi ha el petit poblet d'Entença, casa pairal dels nobles d'aquest nom.

Ja en temps tant reculats com l'any 1169, un Berenguer d'Entença acompanyà el rei Amfós I el Cast per la Ribagorça. Un altre Berenguer d'Entença, cunyat de l'almirall Roger de Llúria, anà a ajudar a "la Gran Companyia" de Roger de Flor amb 1300 homes, acabà sent megaduc a Grècia. Som, doncs, de ple en terres dels ferotges almogàvers, aquells guerrers de fortuna que, al crit de "desperta ferro" van fer tremolar els traïdors grecs amb la seva famosa i sagnant venjança.

Entença vol dir terreny en disputa o en litigi. I, a fe de Déu, els fills d'aquesta casa varen fer honor al seu nom. A més d'anar a lluitar a Grècia, els Berenguer, Mir, Ponç, Hug, Guillem, Gombau, etc. Van tenir litigis amb els templers pel seus dominis al Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta. Un Berenguer d'Entença va ser senyor de Terol... A poc a poc es va anar diluint el tremp d'aquesta nissaga, de la qual en queda el record en el poble d'Atienza a Guadalajara i al carrer que tenen dedicat a l'eixample de Barcelona.

Pugem un collet per la carretera i aviat som a Calladrons, on no s'ha perdut la sana i gormanda costum de la matança del porc. Creuem el riu Guart -cal dir que a gual?- i enfilem la llarga pujada cap al tossal de Ras, amb l'ermita de Terrers al seu coll. Aquest bonic lloc també és un dels d'aturada dels ramats i, per tant, el govern d'Aragó hi ha bastit una cabana-refugi. El terreny és va obrint, a ponent podem veure l'enlairat Pilzà, que juntament amb Purroi, fan guàrdia a banda i banda de la carretera, impassibles al pas brunzent dels cotxes dels esquiadors, boletaires i excursionistes.

Passem prop d'Estanya on hi ha els tres petits estanys que donen nom al poble i parem a dinar a Cubells. Aquest lloc és molt singular: un barranquet molt tort, de fons de terra campa, que acaba en una petita bassa que s'omple d'aigües subterrànies. Poc més avall de la bassa hi neix una fonteta de bona aigua. Ens amenitza la parada l'aparell de rádio d'un tractor que està sembrant el llit del barranc d'ordi cerveser, potser aquest estiu gaudirem d'alguna "birra" fruit d'aquest camp.

Travessem la llarga recta de la carretera d'Estopanyà, molt transitada actualment pels camions que transporten la pedra de base de les vies del TGV, i enfilem una ampla pista on trobem unes extenses granges industrials d'engreix de porcs. Més envant, a la partida de la Rebullosa, l'ajuntament d'Estopanyà ha construït un tancat amb cabana per al bestiar transhumant i els seus pastors.

La boira que al matí havíem deixat a Baells, ens torna a embolicar, sembla que ens enyori i que hagi volgut venir a rebre'ns des del pla, per això a l'arribar a Seganta ens hi trobem com a casa.

Pau Salla, febrer de 2004