Torna enrere
DE QUEIXIGAR A TOLVA - La Cabanera
 
Distància
20,5 Km
Desnivell
+300 / -650
Senyalització
sense senyalitzar
Durada
5h:50m
Dificultat
Mitjana
Document PDF
Track GPS Garmin
Icones d'informació (posar el cursor damunt)
camí d'anada i retorn Primavera Estiu Tardor Hivern Covertura movil Mal temps Dur planell hi ha fonts? bonics paisatges
SI SI NO SI SI SI SI SI NO SI
Per la N-230, a Tolva agafar la HU-V-9321 a Castigaleui agafar la A 2613
  • Ni el fred ni cap clapa de gel a la carretera ens fan retrocedir, a bona hora som tots esmorzant a Casa Gironi de Queixigar. Després del vi i del cafè, consumits a doll, ens trobem prou motivats per començar l'etapa d'avui.

    Actualment la cabanera s'ha convertit en una pista, ja que els pastors que la segueixen ho fan ara acompanyats de vehicles que els porten el fato. Caminem per la carena divisòria d'aigues entre la Noguera Ribagorçana, a llevant, i l'Isàvena, a ponent. Aviat arribem a la gran torre metàl•lica que serveix de repetidor de telèfon. La vista és magnífica, al nord el Pirineu nevat; a ponent, gairebé als nostres peus, podem veure el poble de Roda d'Isàvena, amb la seva antiga catedral, que va substituir la de Lleida en la maltempsada; a migdia tenim la barrera de la serra del Castell de Laguarres amb la seva continuació, la de l'Armellera, que avui mateix hem de travessar.

    Prop de la cabanera podem veure masos que si no estàn ocupats tot l'any, almenys ho estan temporalment, apaivagant una mica la solitut d'aquestes terres. No ha tingut aquesta sort Casa Llenera, gran masia, ara en ruïnes, que segurament acollia els pastors en la seva transhumància. La pista és ampla, amb clares senyals de servir de cabanera, ja que els conreus que la voregen estàn protegits per antigues parets de pedra seca o, més modernament, per filats de filferro, posats per impedir que els ramats se'ls mengin el sembrat.

    Les antigues cabaneres o carrerades (paraules sinònimes encara que tenen matissos diferents quant a la importància o l'amplada, segons els llocs,) estan desapareixent de les nostres terres al mateix ritme que ho fan els grans ramats, la cultura pastoril o els mateixos pastors. A la terra plana, les envaeixen els conreus i a la muntanya, la malesa, per falta d'ús. De tota la xarxa de cabaneres principals, carrerades, passos ramaders, rams o ramals que uneixen les cabaneres ja no en queda més que senyals en alguns llocs. A l'horta de Lleida es poden rastrejar trams de carrerada en antics camins que, generalment, segueixen la direcció N-S.

    La important cabanera que passava per la vessant del pic de l'Orri, el port de la Pedra del Cantó, Taús, el Boumort, Bóixols, port de Comiols, el Pas del Camí Ramader al Monsec, que creuava la Noguera Pallaresa i després de passar per Os de Balaguer s'escampava pel pla de Lleida, era utilitzada per la mítica ramada del Tort d'Alòs que, segons l'autor Ramon Violant i Simorra, arribà a comptar amb 14000 caps entre propis i conllogats, ara tant sol hi puja algún petit ramat residual. Per la que seguia la carena divisòria entre les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana, passant pel fabulós Portús de la serra de sant Gervàs, per Pleta Verda i pel Coll d'Ares al Montsec, ja ni hi baixa ningú. A poc a poc es van esborrant els senyals del pas dels ramats pel terreny i, el que és pitjor, de la memòria de la gent.

  • En una pedregosa baixada tobem l'ermita de Sant Pere, romànica, orientada i de petites dimensions, com totes les que trobem quan anem pels camins solitaris. No és gratuita l'orientació de les esglésies romàniques, sempre amb l'àbsis encarat cap a llevant. Ja que amb aqueixa orientació, el celebrant, parlem d'abans del concili Vaticà II, ho feia cara al sol ixent, símbol de Jesucrist.

    Una forta pujada ens torna a enlairar cap al tossal on hi ha l'ermita de Sant Isidre, voltada de boixos i amb un gran tancat de pedra per als ramats. Al fons, a llevant, podem veure Castigaleu, arraulit -igual que altres petits pobles d'aquesta vall: Queixigar, Lluçars- al voltant de la seva monumental església. Arribem a una vall curiosament orientada d'est a oest, en sentit transversal als rius. Com que és el camí més fàcil per travessar la divisòria d'aigues entre, per aquí passa la carretera que va de Castigaleu a Lasquarri.

    Al creuar la carretera desapareix la pista que seguíem, ara hem de pujar per l'erosionada obaga de la Madrona fins al coll carener de la serra de l'Armellera. Aquesta serra fa de divisòria entre les terres fredes, al nord, i els conreus mediterranis, ametllers i oliveres, al sud. És, també, l'últim punt de la sèrie de caminades d'enguany on assolirem els mil metres d'alçaria sobre el nivell del mar. En aquest coll deixem de tenir com a referència els pics del Pirineu i, sobretot, les grans cingleres de la Serra del Cis. D'ara en avant ens haurem d'orientar cap a l'inconfusible tossal de Sant Quilis, amb l'ermita del mateix nom al seu cim, damunt mateix de Seganta. Dinem en aquest coll tan singular, en el prat on dormen els ramats.

    La cabanera s'ha convertit, una altra vegada, en una ampla i pedregosa pista que creua primer un bosc de pins de repoblació i després un alzinar esclarissat amb alguns grans exemplars de ginebres -càdecs per a ser exactes-. A llevant podem veure tota l'obaga del Montsec, tant la del de Rúbies com la del d'Ares com la del de l'Estall, amb la ganivetada dels inconfusibles cingles rogencs de Monrebei, que separa aquests dos últims. També la vista sobre la Baixa Ribagorça és esplèndida, podem veure des de l'enlairada torre de Viacamp, al nord, fins al collet de Seganta, on arribarem el proper dia, al sud.

    Trobem els primers ametllers i, prop de la pista, en una solana, també el primer arnar que hem vist aquests dies. Aviat som a Corona, que abans era lloc d'aturada gairebé obligatori dels ramats. Els pastors posaven en una de les dos cases d'aquest llogarret: a Ca de Roureda o a Ca de Sorribes, aquesta última amb la seva capella annexa. Actualment, amb els land-rovers, passen de llarg i dormen, com s'ha dit abans, al coll de l'Armellera. A ponent podem veure les dos solitàries Sagarres, l'Alta i la Baixa, que semblen vigilar la seva ampla coma de terra campa.

    Al sortir de Corona deixem la cabanera per anar a Tolba, ja que aquella baixa pel barranc, o riu, Sec i no passa pel poble. Tolba ens reb, com sempre, amb el seu acollidor bar i amb la seva aromàtica fleca, on no hi deixem ni senyal de coques de carabassa ni d'altres llaminadures.

    Pau Salla, gener de 2004

on dormir
on menjar
enllaços de interes

 

anterior
següent
Envia correu a l´autor