Avui la caminada és planera, anirem tota l'estona per la riba del canal d'Aragó i Catalunya. De bon principi anem per l'ombra, a mitja alçada del pendent que hi ha entre els plans d'Almenar, a llevant, i el fondal de la clamor Amarga, a ponent. Tan aviat com traiem el nas al sol parem a esmorzar en un coster arrecerat. Els que pugen les quatre passes fins dalt al pla poden veure els cims nevats de la serra de Guara i del Cotiella.

Un pagès, que va amb el seu tractor, i un altre, que ni ve ni va, se'ns queden mirant amb cara de no entendre que hi fa tota aquella colla, carregada amb motxilles, caminant per aquests descampats en aquest matí de dissabte. -Bon dia- i endavant, que la Saira ens espera. Per fer drecera a les barrancades, el Canal es va amagant i sortint dels túnels. Nosaltres, cada cop que s'amaga, hem de fer una curta pujada fins al pla, i, cada cop que surt a la llum, tornar a baixar a buscar la llera.

La primera idea de fer el canal d'Aragó i Catalunya, que primer es va anomenar canal de Tamarit, ve de temps tan reculat com és el regnat de Carlos I. Carlos III, en 1782, concedí a la vila de Tamarit el permís per construir un canal de reg i navegació, aprofitant les aigües sobrants del Cinca i de l'Éssera. En 1886, el rei Alfonso XII autoritza la concessió del Canal a una companyia formada per cinc terratinents de la zona.

Els plans van perdent alçaria, i el Canal aviat pot guanyar el seu nivell. Ara podem d'escampar la vista cap als quatre punts cardinals, al nord ja podem veure, a més dels dos cims citats, el Turbó, el Posets o Llardana, fins i tot la Maladeta treu el cap per sobre del Montsec; al sud, la vista s'allarga fins Montmaneu, el cim més alt del Segrià, que vam assolir l'any passat en la caminada de Maials a Mequinensa; al sud-est podem veure el Montsant i les muntanyes de Prades.

El canal de Tamarite
ni se ha hecho ni se hará,
porque los ricos no quieren
que los pobres coman pan.

Aquesta corranda es cantava al tombant del segle passat en els pobles de la ribera del Cinca, ja que semblava que no hi havia interès en acabar el Canal. En vistes que la companyia concessionària no avançava els treballs, i només procurava justificar despeses i cobrar subvencions, en 1892 li va caducar la concessió, i en 1896, l'estat es va fer càrrec directament de les obres.

Les rectes del Canal se'ns fan interminables, els verds sembrats de blat s'allarguen fins on arriba la vista, només el vol d'alguna falcilla o d'alguna oreneta dóna vida a aquests grans plans. Més a prop de la Saira, comencem a creuar bancals de fruiters, que trenquen la monotonia del paisatge.

Un dels més aferrissats impulsors del Canal va ser Joaquin Costa (Montsó 1846 - Graus 1911). De família humil, és pagà els estudis treballant de paleta, va ser mestre, agrimensor i es doctorà en dret i filosofia. Va exercir de notari i intervingué en política, i va ser elegit diputat diverses vegades, les seves idees liberals i federalistes van impedir que guanyés cap càtedra universitària. Retirat a Graus per problemes de salut, en 1890 organitzà la "Cambra Agrària a l'Alto Aragón" la seva defensa a ultrança del Canal li valgué el sobrenom del "León de Graus". El 29 d'octubre de 1892 va fer el famós míting a Tamarit que va revifar les obres definitivament.

La Saira era lloc de reunió dels ramats del pla de Lleida per pujar als Pirineus, aquí s'ajuntaven fins a set cabaneres que arrivaven de totes direccions. Avui només hi trobem un pastor, a punt d'aviar el seu ramat, que ens explica que ja no el puja a la muntanya, que ara n'hi pugen molt pocs de ramats per la cabanera. Nosaltres, que l'hem seguida des de Bonansa, ara arribats a la Saira, després de tants dies, la deixem definitivament amb un xic de recança.

El 30 de maig de 1905, ara, al 2004, fa 99 anys, s'obren per primera vegada les comportes per donar aigua al Canal, i el 2 de març de 1906, el rei Alfonso XII inaugura els regs. En 1909 les obres ja eren pràcticament acabades, encara que l'any següent, 1910, només es regaven poc més de 29000 Has. En temps de la dictadura de Primo de Rivera es construí l'embassament de Barasona, i després de la guerra civil, l'enllaç amb el de Santana, amb aquests reforços de dotació es va poder arribar a regar les més de 100000 Has que abasta el canal actualment.

Encara hem de caminar una mica més per arribar a la granja escola "Castell de Saidia" on, en un ambient força agradable, ens serveixen el dinar. Això sí, dinar de col•legials: macarrons i pollastre, poques complicacions culinàries. De totes maneres, després de la caminada, tots deixem el plat ben net. En sortir del menjador ens fem la foto de família.