 |
 |
|
|
El comú denominador dels centenars
de persones que han fet possible que el Centre Excursionista de Lleida
compleixi cent anys, és sens dubte un gran sentiment de comunitat. |
|
|
|
Història del Centre
Excursionista de Lleida |
| L'any 1890 es fundava el Centre Excursionista de Catalunya, entitat degana
de l'excursionisme a Catalunya. El CEC naixia de la fusió de dos
societats existents des de 1876 i 1878 respectivament: l'Associació
Catalanista d'Excursions Científiques i l'Associació d'Excursions
Catalana. Lleida no en quedà al marge d'aquest moviment i fou la
segona ciutat catalana en tenir una entitat excursionista. L'any 1884, Josep
Pleyan de Porta i Frederic Renyé i Viladot fundaren l'Associació
Excursionista Ilerdanesa. La mort prematura, al 1891, de Pleyan de Porta
suposà un impàs en el moviment excursionista lleidatà. |
Fundació i primeres
dècades de vida (1906-1936) |
 |
L'any 1906 es fundava el Centre Excursionista de Lleida
(CEL), de la mà d'Enric Arderiu i Valls, Rafael Gras i d'Esteva
i Manuel Herrera i Ges. Es poden destacar tres aspectes de gran trascendència
en aquestes primeres dècades de vida del CEL. En primer lloc, la
publicació , des del 1908, del Butlletí del Centre Excursionista
de Lleida.
En segon lloc, al 1911, el CEL fou l'amfitrió del Primer Congrès
Excursionista Català. El tercer dels fets ha contribuit a què
Lleida encara conservi un dels edificis històrics més emblemàtics
de la ciutat : l'Hospital de Santa Maria. Però, l'esclat de la
Guerra Civil significà una aturada en aquesta
embranzida.
|
La postguerra i la refundació
(1939-1957) |
La Guerra Civil espanyola implicà una gran pèrdua per
la història del CEL. Desaparagueren biblioteca, museu, material
esportiu, llibres d'actes,... Així, el CEL hagué de deixar
de funcionar i se li negà tota possibilitat de continuar actiu.
Però l'afició no restà aturada i ben aviat iniciaren
reunions i actes, organitzant-se com a delegació del Centre Excursionista
de Catalunya. Les seves actituts conduïren a que al novembre de 1956
s'aconseguís recuperar el nom i la legalitat.
|
El centre durant les darreres
decades del franquisme i durant la transició democràtica
(1957-80) |
Al llarg dels anys, el nombre de socis anà augmentant, fins assolir
més de
500 membres. Era una forma de vida i de convivència , a més
d'una activitat
esportiva. En aquelles dècades s'assolí cim en els principals
massissos del Pirineu (Mont Perdut, Aneto, Posets,...). En la dècada
dels 60 alguns socis iniciaren sortides als Alps. Xavier i Sefita Sirera
feren la primera lleidatana al Mont-Blanc. L'espeleologia adquirí
aviat un protagonisme significatiu en l'entitat. El GELL es constituí
com a secció ja en la dècada dels anys 50.
L'esquí també fou una altra de les activitats esportives
que des de finals dels anys 50 es porten a terme.
 |
El Montsec, la Bonaigua, l'estany Gento, Andorra,... foren alguns
indrets esquiats pels socis i sòcies pioners d'aquesta modalitat. |
|
|
Els anys 80
En línies generals, la dècada dels anys 80 pot
considerar-se de consolidació en la història del CEL. A més
a més, l'any 1981 se celebrà el 75 aniversari de l'entitat.
La veritat és que durant aquells anys, el nivell esportiu del CEL
continuà i es mantingué, no sols al Pirineu i al prepirineu,
sino sobretot en altres muntanyes del món.
Només l'any 1983 el Centre recull 5 viatges als Alps. Per altra banda,
l'Alt Atles, l'Altiplà del Pamir i els Andes (1981, 1986, 1987 i
1989) foren objectius importants. Per part del Grup Espeleològic
Lleidatà, l'activitat no fou menys interessant. L'any 1985 el Marroc
i el 1988 l'Expedició Vulcano-Glaciospeleològica a Islàndia.
D'altra banda no podem oblidar que el 1983, el CEL va veure néixer
en el seu sí una nova secció: la Secció d'Activitats
Subaquàtiques (SAS). Que ha aconseguit durant anys aglutinar tot
un sector de gent, que a Lleida difícilment hauria trobat ressò.
Paral·lelament, la pràctica muntanyenca i excursionista era
realitzada en les nostres muntanyes més properes, d'una forma silenciosa,
però constant. Hem de destacar la gran cotribució de Manel
Cortés a la divulgació de la serralada més característica
de les terres de Ponent: el Montsec.
|
|
El centre en els darrers
anys |
 |
La dècada dels anys 90 es caracteritzà per la
multiplicació d'activitats de caire més esportiu dins l'entitat.
Organització de ral·lis de muntanya, marxes de regularitat,
la Transmontsec en BTT, participació en curses d'esqui de muntanya,
cursos d'escalada, activitats subaquàtiques i d'espeleologia. Tot
això dins les sortides constants de cada cap de setmana, practicant
l'excursionisme de muntanya en les seves diferents modalitats: bicicleta,
escalada, caminant...
En un altre sentit, hem d'esmentar que de les files del CEL han sorgit alpinistes,
com Araceli Segarra i Juanjo Garra, que han aconseguit realitzar fites destacades
a l'Himalàia. Ells foren qui, al 1991, protagonitzaren la primera
expedició lleidatana a l'Himalàia, intentant l'ascensió
al Broak-Peak.
|
La vitalitat social i
cultural |
En els darrers anys, el CEL ha donat mostres de voler convertir-se
en una entitat que fos punt de trobada d'inquietuts diverses, no sols esportives.
El pas més important va ser transformar el clàssic butlletí
en una revista; així va néixer, al 1991, ARESTA. Exemple de
l'interès en fer aportacions socioculturals han estat activitats
com la celebració any rera any de la jornada del Pessebre al cim
d'una muntanya, que ve realitzant-se des del 1959. Un altra exemple és
la celebració de la Diada del Camí de Muntanya, que pretèn
recuperar una ruta clàssica en un indret de mitja muntanya.
|
|
Excursionistes: Viatgers de les muntanyes |
 |
Des dels temps més llunyans, l'home ha sentit una
especial atracció per la muntanya. La seva grandiositat ha suposat
una curiositat i a l'hora un repte. Caçadors, pastors, llenyataires,
caminants, s'han endinsat en els boscos frondosos, han recorregut valls,
travessat colls i assolit cims. Aquests homes anònims del passat
que ens han anat marcant els camins, obrint traça, podem considerar-los
com els avant passats dels excursionistes actuals.
La història però, de l'excursionisme a Europa no comença
fins el segle XVIII. És en aquesta època que l'home comença
a interessar-se per la muntanya en un aspecte mes científic. La
muntanya ofereix una apassionant font d'estudi; desapareix la seva imatge
malèvola, perillosa i temuda per donar pas a una nova passió:
l'alpinisme. S'inicia l'era de l'exploració de la muntanya i de
les grans conquestes, marcada per l'ascensió al Montblanc, l'any
1786.
A Catalunya, seguint el corrent europeu i amb impuls de la Renaixença,
l'excursionisme es consolida amb la fundació de l'Associació
Catalanista d'Excursions Científiques, l'any 1876, i de l'Associació
d'Excursions Catalana, l'any 1878. La fusió d'ambdues entitats,
el 7 d'abril de 1891, dóna origen al Centre
Excursionista de Catalunya.
|
Lleida no és pas menys, i l'any 1884 ja compta amb
un grup de pioners de l'excursionisme que funden l'associació Excursionista
Ilerdense, presidida per Josep Plenyan de Porta. Finalment, 1906 es funda
el Centre Excursionista de Lleida , presidit per Enric Ardeniu i Valls,
(En aquest mateix any es fundà l'Alpine Club of Canadà i
el Club Alpí Japonès)
Aquestes primeres entitats catalanes tenen com a objectiu principal el
coneixement del país, la protecció de monuments i l'exaltació
dels valors catalans. L'aspecte esportiu, tal com el coneixem avui en
dia, queda totalment al marge; les excursions que s'organitzen son un
mitjà per cercar restes arqueològiques, arribar a les ermites,
visitar monuments, coves, recollir minerals i plantes, recuperar cançons,
fer fotografies i sobretot per a crear un ambient patriòtic-cultural.
En aquesta època, el Centre Excursionista de Lleida compta amb
quatre seccions: Ciències Naturals, Arqueològica, Fotogràfica
i Folklòrica. Compta també amb un petit museu que recull
les troballes i donacions dels socis. Es convoquen concursos i exposicions
i, fins i tot, Congressos Excursionistes (El primer Congrés Excursionista
Català fou organitzat pel nostre Centre i se celebrà a Lleida, el 24 de juny de 1911).
|
 |
 |
Avui, a principis del segle XXI, tot ha canviat molt. Jo definiria
a l'excursionista d'avui com un viatger de les muntanyes; com una barreja
de geògraf, botànic, geòleg, biòleg, meteoròleg,
topògraf i, sobretot, com una persona que estima la natura i per
tant la respecta; sense deixar de banda una bona dosi d'aventurer.
La dèria de l'excursionista és la muntanya; necessita fugir
de la ciutat i refugiar-se en la seva tranquil·litat, gaudir de les
seves emocions, confondre's amb la natura, i en definitiva formar part d'ella.
Les hores viscudes a la muntanya tenen un encís especial i perduren
al llarg dels anys en la nostra memòria; qui no recorda aquella llarga
excursió, aquell vivac, aquella acampada, aquella tempesta de llamps
i trons, aquella marxa de regularitat, aquell "rally", aquella
setmana santa en un refugi del Pirineu..., aquelles ampolles als peus, aquelles
agulletes. Són moments únics, viscuts amb els companys, moments
que confereixen al muntanyenc un caràcter especial, moments que mereixen
la pena ésser viscuts. |
Nosaltres els habitants de les comarques lleidatanes tenim
la sort de tenir els Pirineus a quatre passes, el Montsec, el Montroig,
i molts altres indrets plens de bells paratges que esperen la nostra visita.
Crec que caldria tornar una mica als orígens de l'excursionisme
i redescobrir la nostra geografia.
Davant la proliferació dels esports d'aventura, hi ha qui pensa
que aquestes excursions estan passades de mode, que són per a la
gent gran. Doncs jo penso que si bé altres activitats com per exemple
l'escalada o el descens de barrancs, per citar-ne algunes, poden tenir
alguna limitació d'edat, aquestes excursions no tenen límits
d'edat; són aptes per a tots els públics, i tot el que en
elles puguem aprendre, a més d'enriquir-nos personalment, pot convertir-se
en un llegat per a les generacions venideres, tal com s'ha fet des de
sempre.
Amics lectors, la millor teràpia contra l'avorriment, el mal humor,
l'estrès, etc.,etc., és una bona passejada per la muntanya.
Mª Carme Valverde i Sanvisén
|
 |
| Enric Arderiu Valls |
 |
(Linyola 1868 - Lleida 1920) - Arxiver d'Hisenda i de la Biblioteca
Provincial de Lleida. Fundador juntament amb Rafael Gras d'Esteva del CEL.
President del CEL 1908, 1910, 1911, 1912, 1913, 1914, 1915. Vocal CEL 1909.
President Consell Redacció Butlletí 1908, 1910, 1911, 1912.
Vice-president Consell Redacció Butlletí 1909. President S.
Arqueològica 1916. |
| Rafael Gras i d´Esteva |
| |
Arxiver i historiador, llicenciat en filosofia i lletres el 1892. Lleida, Segrià, 1870 — Zamora, 1921
Essent arxiver de la paeria de Lleida (1895), en catalogà la valuosa col·lecció de privilegis reials. La Societat Econòmica d’Amics del País li premià el treball Lérida y la Guerra de la Independencia (1899). Aquell mateix any fou nomenat cronista oficial de la ciutat. La seva obra d’investigació històrica més destacada és La Pahería de Lérida (1911).
President del CEL al 1909 |
| Felip Solé i Olivé |
| |
(Barcelona, 1880 - Barcelona, 1947) fou un pedagog i polític català.
Va ser professor a Gavà fins que va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual en va ser director diverses ocasions.
Va ser autor, entre altres, de “Ortografia Catalana” (1922), destinada a l'ensenyament primari, i de diverses obres de pedagogia.Milità a la Lliga Regionalista, on arribà ser president de la demarcació de Lleida dues vegades.
Va ser ponent per les comarques de Lleida durant els treballs de la Divisió territorial de Catalunya de 1936 on defensà la creació de la comarca del Mig Segre, que no prosperà.
President del CEL de 1916 al 1936 |
| Josep Sol Torrens |
 |
Alcalde de Lleida 1873-1874 i 1893-1894. President Vitalici de la Cambra
de Comerç. Soci del CEL. Formà part del Partit Lliberal a
Lleida. |
| Josep Pleyan de Porta |
 |
(Lleida, 1841 - 1891) - Historiador i poeta. Fou professor de l'escola normal de Lleida. Com a periodista fundà el periòdic "El Cronicón Ilerdense" (1857) i col·laborà en la "Revista de Lérida", "La Bandera Catalana", "Lo Gai Saber", "La Renaixença", etc. El 1879 fou nomenat cronista oficial de Lleida, i fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Fundador de l'Associació Catalanista de Lleida, fomentà també l'excursionisme de caràcter erudit i patriòtic i publicà importants guies com Guía cicerone de Lérida (1877, 1882). |
| Enric Farreny Marti |
 |
Militant de Pax Christi i, alhora, va ser un dels fundadors
del col-legi Sant Jordi, el cual fou durant uns anys l´unica alternativa
a l´ensenyament privat fora de la possibilitad oferta per els Maristes
i pare del nostre company Joan Enric Farreny i Sistac |
| Jaume Morera Galicia |
 |
(1854-1917) Pintor, germà del polític i poeta Magí Morera, va estudiar pintura de paisatge a l'Escola de San Fernando de Madrid amb Carlos de Haes. Després va marxar pensionat a Roma el 1874. Allà pintaria paisatges italians dins de les normes de l'academicisme classicista com Pins de Frascati. A Itàlia va fer amistat amb Francisco Pradilla i Mariano Fortuny i va passar una temporada a la vora del llac Trasimeno, on va pintar Tempesta de neu o Gossos a la neu, Riba nevada del llac Trasimeno i El capvespre. En tornar a Espanya, el 1877, va tornar temporalment a la seva ciutat natal, amb la que mantindria relació al llarg de tota la seva vida creant, el 1917, el Museu d'Art Modern Jaume Morera. No obstant això, es va instal.lar definitivament a Madrid, des d'on va viatjar a Holanda, Bèlgica i França, seguint els passos del seu mestre. |
| Roma Sol Mestre |
 |
(1870 - 1952) Advocat. Polític Catalanista. Alcalde
1901. Escriptor. Periodista. Vocal Consell Redacció Butlletí
1908-1912.
|
| Ricard Viñes i Roda |
 |
(1875-1943) - Músic. Soci delegat del CEL a París. A set anys va encetar els seus estudis musicals amb l'organista lleidatà Joaquim Terraza. Als deu anys, però, ja era a Barcelona, deixeble de Joan Baptista Pujol, pianista i formador de pianistes. També rebé classes d'harmonia de Felip Pedrell. Amb només dotze anys, guanyà el primer premi de piano de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, cosa que facilità que fos becat per anar a París a rebre lliçons de piano de Charles Wilfried de Bériot, i de composició i harmonia de Godard i Lavignac. Obtingué el Primer Premi del Conservatori de Paris. Debutà com a concertista el 1895, a la famosa Sala Pleyel; el 1906 fou elegit membre del Consell Superior del Conservatoire. Quan no era de gira (com en el període 1930-1935), vivia a Paris, si bé no perdé mai el contacte amb Lleida, on tornava per Festa Major. S'establí finalment a Catalunya l'any 1940, possiblement a causa de l'ocupació alemanya de Paris; morí a Barcelona tres anys més tard.
|
| Humbert Torres Barbera |
 |
(1879-1955) - Alcalde de Lleida 1917-1919. Diputat al Parlament
de Catalunya.
Nacionalista Republicà. President de la S. Científica 1916. |
| Alfred Perenya i Reixachs |
 |
(1882-1930)- Advocat. Polític. Elegit diputat provincial
1911, 1915, 1919, 1923. Membre fundador del Partit Republicà Català,
antecessor d'Esquerra Republicana.
Vice-president del CEL 1908-1912 |
| Frederic Godas |
 |
(Lleida 1879 - Seneillac 1920)- Pedagog. Fundador del Liceo
Escolar el 1906, primera escola privada de Lleida. Vocal CEL 1908, 1909.
Vocal Comissió administrativa 1908-1910.
Arxiver-Bibliotecari 1912. Vice-president CEL 1916. |
| Josep Estadella Arno |
 |
(Lleida 1880 - Barcelona 1951) - Metge. Polític. Ministre
de Treball i Previsió Social 1933-1934. Poeta.
Premi Flor Natural Jocs Florals 1904 i 1915. Mestre en Gai Saber 1928.
Secretari S. Arqueològica 1908. President S. Folklòrica 1909-1911.
President S.Científica 1912. Vocal Consell Redacció Butlletí
1908-1912. Vocal CEL 1926. President S. Literària 1926. |
|
